Joan Mayans Planells va néixer a Eivissa lany 1974, entre hippies, pagesos i blocs de formigó. Format en Antropologia Social i en Història Contemporània, ha perdut mitja vida dedicant-se al màrqueting, la consultoria i la comunicació digital. Creu que la literatura és la seva última oportunitat per fer les paus amb el món, però potser només és una altra forma de gastar paper. Amb El futur no és el que era fa el seu (in/des) esperat debut literari.
Més informació i contingut addicional: www.elfutur.cat.
Un missatge de Facebook pot canviar una vida? I quatre?
La Francina allarga les sessions al gimnàs. El Kai lespia per internet. LHelena sel mira amb avorriment. El Jep circumval·la la facultat de Geografia i Història sense gosar entrar-hi. Arribats a la maduresa, han acomplert tot allò que ha dacomplir la gent com cal. Tenen feina, casa, nens i cotxe. Tenen tantes caselles marcades que no els queda marge per inventar-sen de noves. Però també tenen memòria. Tenen records. I sadonen que falta alguna cosa. Que el futur no ha estat el que simaginaven.
El futur no és el que era és la crònica duna generació desencantada a qui li ha tocat viure una època privada dheroismes. Quatre figures que shan avorrit de pedalar en cercles. Quatre adolescents atrapats en cossos madurs que exploren els límits del que és correcte, del que és desitjable i del que fantasiegen a trencar. Quatre antiherois que ho canviarien tot només per loportunitat de tornar enrere i escriure un futur més singular i memorable.
Notes de Color 105
EL FUTUR NO ÉS EL QUE ERA
JOAN MAYANS
X PREMI POLLENÇA DE NARRATIVA 2019
Aquesta obra ha estat guardonada amb el X Premi Pollença de Narrativa 2019.
Primera edició: octubre del 2020
© del text: Joan Mayans Planells
© daquesta edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de l'ebook: booqlab
Miquel, Olívia, Laia, Martina:
per a valtros, que sí que sou el futur.
Perquè rendir-se no és una opció.
Després del futur
El temps haurà sobrepassat el temps:
tornaran les partícules a casa
com un espectre dins la polseguera,
mentre nosaltres anem perdent capes,
esllavissats, a l'endemà de tot.
ELM PUIG, Mentre mastegues la matèria
PART I. MAIGUN TE NEGRE
Què serà?
Quins tes tens?
Vermell, negre i verd.
El Kai no té ni idea de tes. No sap per què ha preguntat pels tes. No sap què prendre. És difícil triar quan ho fas pensant en la impressió que li farà a una persona que fa una eternitat que no veus. Però ja no es pot fer enrere. Ni del te ni de la persona que ha de veure.
Negre, doncs.
Amb llet?
Sí, amb llet. Gràcies.
El cambrer li dona lesquena i trasteja rere la barra. Du una samarreta blanca, llampant, i un mocador negre al voltant del cap, com si fos un pirata. Recolzat a la barra, el Kai aprofita per fer una repassada visual al local, on no hi ha cap altre client. Ja sha acostumat a la penombra interior, que contrasta amb la llum intensa de la tarda de maig que llampega al carrer. Les parets estan completament cobertes de fotos, retalls de diaris i records de la carrera de la Sara Montiel. Seria complicat trobar lloc per enganxar-hi una sola postal més. Al fons del bar, fent de sofà, hi ha una banqueta coberta de coixins verds i vermells que deuen semblar molt més acollidors i higiènics a les dues de la matinada del que ho fan a les cinc de la tarda. Rere la barra, mitja dotzena de xixes criden la seva atenció. Mai sha atrevit a provar-ho, això de fumar una pipa daigua. En realitat, si hi pensa, mai sha trobat en una situació en què fos natural fer-ho. La idea lentristeix. Potser seria una bona forma desperar-la, a la Francina: escarxofat entre els coixins pollosos i xuclant una pipa.
Un te negre amb llet diu el cambrer pirata, empenyent cap a ell una tetera metàl·lica i un got de vidre amb anses també metàl·liques.
El Kai lhi agraeix, agafa una cosa amb cada mà i intenta decidir on seure. No és una decisió trivial. És tan o més important que la tria de la beguda. Pot esperar a la barra, a les taules altes o a la banqueta encoixinada. Descarta la barra, per ser massa poc íntim. També els coixins que fan de sofà, perquè sospita que no sabrà com posar-shi, per llardosos i perquè, si no ho recorda malament, és on van seure la primera vegada. Aquella primera vegada. Posa el got, la tetera i els platets sobre una de les taules altes. Puja a un dels tamborets i deixa la seva motxilla i la jaqueta de lamericana sobre laltra. Mira enfora. Encara és dhora. Falten cinc minuts per a les cinc. Ella mai ha estat puntual. Cal posar-hi paciència. Assaborir el moment. Contenir el nerviosisme. Torna a mirar cap als sofàs i pensa en la primera vegada.
La primera vegada. Vint anys enrere. Es diu aviat. Vint anys rodons. Lexcusa ideal. Això va ser el que va pensar aquella nit de fa tres setmanes. Passaven les dues de la matinada. Estava despert i animat. LHelena i els nens dormien feia estona i la casa respirava silenci. Com altres cops, feia zàping entre documents i fotos velles i el mur de Facebook. Mirant el passat per poder obviar el present. Espiant vides daltres per no pensar massa en la seva. De sobte, va ser conscient de la data i va pensar en la Francina. La connexió se li va formar molt ràpidament. Era una idea agosarada i estúpida. Va descartar-la mentre feia un glop llarg a lampolla de cervesa que lacompanyava. No era una bona idea. No en podia sortir res de bo. Però va tornar a sospesar-la.
Va obrir la conversa que hi tenia. Facebook té molta memòria. Gairebé tanta com ell. Era una conversa curta de feia un parell de mesos. El cert és que ell lhavia buscat diverses vegades al llarg dels anys. No per res. Per saber della. Per retrobar el rastre. Per enriquir-ne el record. Quan la va trobar va trigar mesos a demanar-li amistat. Ella va acceptar, amb una emoticona gran i molts signes dexclamació. Es van posar al dia de feines i famílies en un parell de missatges i no van entrar en molt més detall. Cap dels dos hi havia pensat gaire més, des daleshores.
Per què no?, va pensar, fent un altre glop llarg a la cervesa. Va obrir un document en blanc i va assajar com podria ser el missatge, si satrevís a escriurel. Va teclejar i esborrar fins que li va semblar que tenia el text que buscava. Prou clar si ella volia entendrel i prou despreocupat si no ho volia:
Fa alguns dies que em corre pel cap una idea