Estudiar el llenguatge humà es pot fer des de molts punts de vista. En les darreres dècades, els lingüistes els han confrontat sovint, com si només hi hagués dhaver una perspectiva. És com si un químic li digués a un antropòleg: «tu estudies lalimentació de manera equivocada. El que interessa és la composició dels aliments. Les vitamines, les proteïnes, el que assimilem i el que no, etc.».
Si bé és indiscutible que mengem per sobreviure, el menjar és això i prou? De cap manera. Per als humans el menjar és molt més que alimentació: és socialització, identitat, art, economia, cultura, entreteniment, experimentació I per comprendre cadascun daquests aspectes ens calen enfocaments diferents que la química tota sola no pot pas oferir. Realment, ¿seríem els mateixos humans si ens injectéssim cada matí la quantitat delements químics que necessitem per funcionar com si poséssim combustible en una màquina? És clar que no.
Doncs en les llengües passa el mateix. La manera com construïm una cadena de signes, amb quins mitjans físics, amb quins recursos, com els relacionem amb el món Tot això és interessant i necessari. Però no ho és menys entendre de quina manera fem servir tota aquesta maquinària en les nostres vides, en tots els sentits, també de quina manera pensem i parlem sobre les llengües, com ens ajuden a sentir-nos duna (o de més duna) comunitat, com les fem servir per transmetre normes socials però també per qüestionar-les, etc. Per sort, hi ha lingüistes que, com els químics, desentranyen els àtoms i les molècules de les llengües, les seves combinacions i composicions, però aquesta no és la perspectiva daquest llibre. Aquí ens posem més aviat les ulleres de lantropòleg i ens mirem les llengües com un element més un de molt essencial de les cultures.
2. TOTES LES LLENGÜES SÓN IGUALS, TOTES LES LLENGÜES SÓN DIFERENTS
La idea de la llengua perfecta és força recurrent en la història de la humanitat (Eco, 1993). En diferents moments i en diferents cultures en trobem exemples. I aquest tòpic pot incloure judicis sobre ladequació de determinades llengües per a determinades funcions.
Lafirmació de Carles V de la qual hi ha diferents versions que diu que lespanyol és per parlar amb Déu, litalià amb les dones, el francès amb els soldats i lalemany amb el cavall és un dels exemples més coneguts. Un altre exemple és de Bertrand Barère de Vieuzac (1794), membre del Comité de Salut Public de la Revolució Francesa i inspirador del famós informe dHenri Gregoire segons el qual calia liquidar totes les llengües de França i imposar-hi el francès, que va dir: «El federalisme i la superstició parlen baix bretó; lemigració i lodi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc».
I si no és per les funcions, pot ser per les qualitats intrínseques de les llengües. Laín Entralgo opina que: «Nuestra lengua castellana, recia y una en su esqueleto léxico y sintáctico, vigorosa o delicada en la musculatura de su frase, gana en su piel una riqueza de color, sabor, olor y tacto como jamás otra lengua tuvo sobre la faz de la tierra» (Laín Entralgo, 1956), i Mario Vargas Llosa, parlant de la llengua de Borges, afirma: «Y por esa razón, al igual que Shakespeare y Goethe y Cervantes y tantos otros eminentes creadores, Borges no pertenece a la Argentina sino a todos los que lo leen y se deslumbran con su imaginación, su cultura literaria, su elegancia, su ironía y su soberbia manera de utilizar nuestra lengua imponiéndole la exactitud del inglés y la inteligencia del francés sin que por ello pierda el bronco vigor de la lengua castellana» (Vargas Llosa, 2009).
Prejudicis, és a dir, judicis previs sense cap base
Si demanéssim als autors on resideixen aquestes característiques (musculatura de la frase, exactitud de langlès, intel·ligència del francès), segurament ens respondrien amb una sèrie de vaguetats. I si haguessin de justificar per què aquestes sí i daltres no, costa dimaginar quina podria ser la resposta. Què té la «musculatura» del castellà que no tingui la del rus? Per què lexactitud de langlès i no la de lalemany? Per què la intel·ligència del francès i no la de litalià? El cas és que, si en lloc de confrontar-los al rus, lalemany i litalià, ho féssim al cherokee, el mandinga i el malai, segurament podrien respondre qualsevol cosa i ningú no els ho discutiria. Per què? Doncs perquè, dentrada, són llengües molt menys conegudes, però sobretot perquè són llengües que aquests pontificadors sobre la qualitat de les llengües no consideren ni llengües. Sinó simples dialectes o patuesos que no vehiculen cap «cultura» digna daquest nom (recordem lexpressió que es fa servir sovint de «llengua de cultura», com si hi hagués llengües que no ho fossin).
Tots els judicis sobre la qualitat, ladequació, la riquesa i altres atributs de les llengües només es basen en prejudicis. No es basen en el coneixement, perquè el coneixement desmenteix tots aquests tòpics.
És cert que la lingüística del segle XIX, i pràcticament fins a la Segona Guerra Mundial, a vegades va voler donar pàtina científica a judicis daquesta mena, però largumentació és tan feble que ni es mereix que ens hi entretinguem. Daltra banda, quan es parla daquesta qüestió, generalment els arguments es basen en el lèxic, i el lèxic, especialment el cultural, és la part més superficial de la llengua. Aquella que es pot canviar més fàcilment i, pel mateix motiu, pot augmentar o disminuir ràpidament segons les necessitats dels parlants.
Quan es diu que «en tal llengua no es pot parlar de X» no sestà dient que la gramàtica de la llengua en qüestió tingui unes regles que li impedeixen de fer-ho. Senzillament es diu que no hi ha prou paraules per fer-ho. I què fem tots quan no tenim paraules? Doncs o bé les creem (rarament), o bé les calquem (alguna vegada), o bé ampliem el significat dalguna que ja tenim (força sovint), o bé les manllevem directament (gairebé sempre). En el camp de la informàtica, per exemple, programari seria una creació, ratolí un calc (una traducció literal de mouse), teclat una ampliació de significat (ja existien els de les màquines descriure) i web un manlleu.
Això que fem en el món de la informàtica (i en tants altres àmbits), ho fan totes les llengües en tot allò que els convé. Quan manllevem, recorrem a aquells que ens poden proporcionar el que necessitem i, sovint, del tipus de manlleu en podem inferir el tipus de relació amb els parlants (quines cultures són més influents, o amb qui tenim més contacte). Però el que cal tenir present és que tots manllevem. A vegades es diu que hi ha llengües més manllevadores que daltres. Lislandès és un dels casos clàssics de llengua resistent al manlleu, però de fet el que és resistent no és la llengua, és la política lingüística que shi practica. Atès que lislandès era considerat un dialecte del danès, quan Islàndia aconsegueix la independència els islandesos es proposen diferenciar la seva llengua del danès, i per això eviten tant com poden els manlleus i sestimen més crear termes nous.
El suahili, parlat a lÀfrica oriental i que actua com a llengua franca en una zona força extensa del continent, és una llengua considerada manllevadora, fins al punt que hi ha qui la considera un dialecte de làrab, del qual ha manllevat bona part del lèxic; a més, també ha manllevat termes de langlès, el portuguès, lhindi i daltres llengües africanes. En aquest cas, la situació geogràfica dels parlants, a la costa de lÍndic (una zona dintens contacte des de fa segles), va determinar que el suahili fos la primera llengua amb què topaven els visitants, i per això hi ha tants termes manllevats. Però la seva gramàtica és inequívocament bantu.