A poc a poc el meu col·lega ha començat a balbucejar paraules inintel·ligibles me nhe adonat de seguida que repetia alguna cosa la mateixa frase un cop i un altre sense parar al cap dun minut o dos la seva parla sha anat fent entenedora o potser jo he aguditzat lorella el que deia era el noi sense braç el noi sense braç es referia a lAran esclar.
Mhe posat de genolls al seu costat per tenir el cap a prop del seu no sé per què però se mha acudit de prendre-li el mocador aquell que amaga tan bé i dassecar-li el front la noia del teatre sha allunyat una mica es deu haver pensat que sacostava una escena romàntica i ens ha volgut deixar intimitat li he preguntat Miquel què dius del noi sense braç i mha respost totalment alienat és el meu fill crec que és fill meu Rut segurament et semblo un boig però és idèntic a... el Miquel sha posat a riure com posseït pel dimoni i després només repetia semiidèntic semiidèntic i anava rient desencaixat seguia blanc com una paret.
Jo sé de sobres que lAran va néixer amb una bessona que deu ser en algun racó del planeta i que no sap ni que té un bessó i ell tampoc sap que té una bessona i la Blanca de moment no lhi vol dir i això que ja és grandet i jo aquí no hi puc fer res i no mha semblat moment de dir-li al Miquel doncs mira resulta que el teu fill perquè jo soc una ànima lliure que si no seria fill adoptiu meu i a més havia mig captat que el Miquel sí que coneix la noia també mha passat pel cap bufetejar-lo per haver abandonat lAran i he pensat ets repugnant però mhe dit que no el conec que no el puc jutjar i que havia de mirar-mel de més a prop també crec recordar que la Blanca només parlava de la mare dels bessons com si no hi hagués cap pare implicat en el tema i la part que jo sé és també massa complicada com per explicar-la en el hall dun teatre mha semblat que la prioritat era treurel dallà vols que cridi un taxi i et porto a casa?
I llavors el Miquel sha eixorivit mha buscat la mà i lhi he donada i ha dit sisplau Rut portam a prendre alguna cosa passegem una mica que em toqui laire necessito parlar i emborratxar-me molt però molt et dic que aquest noi és el meu fill i que mel van robar.
Blanca
Mhavien donat uns paperots que havien de garantir la bona gestió de cada fase i de cada emoció apareguda mentre mestimulava els pits. Dels requisits que una dona havia de complir per a aconseguir lèxit del procés dinducció de la llet materna, complia amb escreix el primer però em mancava, i molt, lúltim. És a dir, em sobrava desig per alletar un nadó però em faltava una àmplia, així com una descassa, xarxa de suport.
Havia notat créixer els pits, gràcies als fàrmacs, i probablement tenia la prolactina pels núvols, però no havia estat mai embarassada i la mare natura no em feia costat.
Odiava el tirallet.
No havia sentit mai a la vida tanta ràbia. Jo no soc així.
Odiava molt el tirallet però em contenia destampar-lo contra la paret, perquè sabia que en el fons era el meu millor, per no dir únic, aliat.
Havia començat a les nits, al llit, amb massatges amorosos als pits i pessics subtils als mugrons. Després havia afegit un segon intent diari, en alçar-me; en pijama i amb una infusió acabada de fer, em ficava al despatx i mamorrava a lordinador, on buscava fotos de bebés encantadors. Però no eren fills meus. Sabia que no els alletaria mai i no em motivaven gens, per més carnosos, suavets i afamats que semblaren. Si massignaven una criatura en edat de lactar, encara que fora molt menuda, si no lhavia parida, ¿aconseguiria, només amb les seues ganes, treure llet dels meus pits tossuts?
No sabia quin era el moment adient per a passar dels massatges manuals al tirallet, així que vaig tirar dintuïció, o del que fora; bàsicament em vaig cansar que Rut em diguera, cada vegada que em veia fer-me aquelles fregues:
Blanqueta, si es tracta de fer massatges i pessics, jo mhi aboco encantada, i amb la boca si vols. I amb la punta de la llengua es repassava els llavis.
I jo pensava: Dacord que no vulgues fer de mama de ningú, que preferisques perdrem que ser mare al meu costat, però no em faràs de filla, i menys de filla sexi, ni parlar-ne. Però no li deia res, només li girava la cara i ella em llegia el pensament.
Vaig provar el tirallet al lavabo, a la saleta, al dormitori, a la cuina, al balcó, al lavabo de linstitut a lhora de lesbarjo, amagada en algun racó de casa dels pares quan baixava algun cap de setmana... concentrada en imaginar que eren els llavis dun bebé, concentrada en vídeos de parts curts i llargs, concentrada en qualsevol novel·la per tal de no pensar-hi més... cada quatre hores, cada tres, cada dues... cinc minuts per pit, sis, vuit, deu, dotze... I res. Odiava el tirallet.
I ara estava allà, a la meua cambra de bany cúbica i blanquíssima, asseguda sobre la tapa del vàter, sentint el zumzeig etern del petit electrodomèstic, mirant els meus mugrons enrogits, temptada de trucar a Francesc per a dir-li: Vinga, enviam una foto del meu xiquet, que sabent que serà fill meu segur que les glàndules aquestes es motiven. Però no ho vaig fer. Perquè per a anar a buscar el mòbil havia de tornar a lhabitació i no tenia ganes de veure la cara sereníssima de Rut, fumant al balcó com una Greta Garbo, la seua cara de: Jo, Blanca, és que soc una ànima lliure, és que no soc ni lesbiana, perquè no soc res, jo, jo només soc jo, i punt, i no vull formar una família homoparental i anar a reunions de famílies homoparentals a demostrar que nosaltres també som famílies com les altres. Ves a cagar, Rut, ves a cagar, a tu el que et passa és que visualitzes la cara de ta mare mentre li expliques que la teua amiga Blanca és més que una amiga i que voleu procrear i et cagues en les bragues.
Mestava agafant fred. Vaig desconnectar el tirallet i em vaig posar dreta. Lespill em va tornar una figura fonedissa.
Probablement en sentir que el zumzeig de laparell es rendia un cop més, la Rut es va acostar a la porta i, sense obrir-la, em va dir des de laltra banda:
Ei, neni. Sobretot no et castiguis si no arribes a lhospital rajant pels pits com una vaca lletera. Tampoc passa res si no ets la mare perfecta des del dia u, vale?
No pensava respondre a això.
Em vaig treure la bata, vaig col·locar lestora a terra i em vaig ficar a la dutxa. Vaig passar la cortina blanca i vaig decidir que la canviaria per una de peixets, o dossets, o de globus aerostàtics de molts colors, entre núvols i estrelles.
Vaig obrir laigua i vaig penjar el telèfon allà dalt. Per uns segons vaig viure la il·lusió que, si mescalfava els pits sota el raig daigua calenta i mhi feia unes friccions precises pensant que en hora i mitja tindria el meu fill en braços, encara podria arribar a lhospital dient amb la cara ben alta: Tinc llet, tinc molta llet, desborde llet, i vull alletar el meu bebé.
Però la il·lusió em durà el que dura laigua dun termos elèctric.
Quan laigua es tornà gèlida em vaig quedar allà baix, amb el front contra la paret, refredant les llàgrimes, sorda a la tremolor. Ni gota. Ni rastre daquella primera gota blanca que només se mapareixia en somnis, que es feia gran i enorme i ho inundava tot, aquella immensa gota blanca en què solia nadar com una papallona fins que sonava el despertador. Ni rastre.
Encara no el coneixia i ja em sentia mala mare.
Aran
De nit i a casa de nou. Per fi. Amb tu.