Hi ha una cosa, però, de la qual sha parlat poc. Cleòpatra era dorigen grec i no egipci, però a còpia de generacions no se sap quantes barreges la van precedir, de manera que no se sap del cert a quina raça va pertànyer. Educada en la cultura hel·lènica, se li adjudica el domini de set o vuit llengües i duna vasta cultura general en diversos camps, de les matemàtiques a lastronomia, passant per les ciències polítiques.
Era molt ambiciosa i també capriciosa. En la seva curta vida, que va tenir lloc en anys convulsos i més que trepidants, va tenir temps de viure moltes intrigues, exilis, crims, atacs i retirades, i anades i vingudes dEgipte a Roma. Va governar durant vint-i-un anys i amb ella lEgipte faraònic va recuperar el prestigi que temps enrere havia tingut. Amb ella es tancava una tradició de reines fortes, que ho van ser encara més a causa de la feblesa dels seus marits. És el cas, per exemple, de Nefertiti. La darrera reina del Nil va expirar en el seu llit daurat, amb el vestit reial i les joies que feien resplendir encara més la seva exòtica bellesa, fos de la raça que fos. Tenia trenta-nou anys.
03 / 100
HIPÀTIA (355/379415/416)
Tots els personatges de la història remota no deixen destar envoltats duna boira de llegenda. Hipàtia no nés una excepció. Aquesta egípcia originària dAlexandria va destacar sobretot en ciències exactes i en matemàtiques. Havia tingut la sort de créixer en un ambient culte i que incentivava la curiositat per disciplines diverses. Filla del filòsof Teó, que treballava a la Biblioteca dAlexandria, va ser hereva de les idees de Plató i Plotí. I ja com a mestra neoplatònica va tenir a càrrec seu la responsabilitat de leducació de futurs alts càrrecs.
És la primera matemàtica de la qual es té notícia. Estudiosa així mateix de lastronomia, entre les seves aportacions trobem el perfeccionament dels astrolabis destinats a fixar el lloc exacte on es troben les estrelles al firmament. Es va dedicar també a estudiar làlgebra i la geometria, fins a superar el seu propi pare. És també la inventora del densímetre, instrument que calcula la densitat dels líquids.
No es va quedar pas a Egipte, sinó que va viatjar a Atenes i Roma per ampliar els seus coneixements. En el canvi del segle IV al segle V esdevingué la cap indiscutible del neoplatonisme a la seva ciutat natal. No ensenyava pas a lescola, sinó a casa seva mateix, on acudien deixebles de llocs diversos. Casa seva va convertir-se en un dels centres neuràlgics del saber, un centre que acollia la diversitat cultural i també religiosa, on les lliçons consistien en diàlegs al voltant de la filosofia, les matemàtiques, lastronomia, etc.
Va viure en lascetisme, de manera que, tot i haver-se casat amb un filòsof anomenat Isidor, va romandre verge i allunyada dels perills de la carn. Que destaqués per sobre dels filòsofs del seu temps demostra que, allà on les dones excel·lien, hi havia qui les sabia apreciar, contràriament al que ens han volgut fer creure esborrant el rastre de tantes dones valuoses que van brillar en el seu temps. Són els seus deixebles els que ens han permès saber della i de les seves contribucions. El més destacat va ser Sinesi de Cirene.
Hipàtia sempre va mantenir la tesi heliocentrista, model astronòmic segons el qual la Terra i els planetes es mouen al voltant del Sol. I es creu que Copèrnic va tenir accés a les seves teories. Per això estaríem en disposició de considerar-la una influència en la revolució copernicana.
El saber sempre desperta recel, i Hipàtia va morir de manera violenta, a mans duna turba de cristians, quan tornava a casa seva en un carruatge. La van arrossegar per tota la ciutat fins arribar al temple dAugust, llavors la catedral dAlexandria. Allà, després de despullar-la, la van lapidar fins a la mort. Segurament va ser assassinada per romandre fidel al paganisme en un moment de creixent catolicisme, germen de la religió catòlica que regnaria després a limperi Romà. És per aquesta raó que se lha considerat també una màrtir de la ciència, perquè va morir defensant allò que es pot demostrar enfront dallò que no es pot demostrar. La seva tragèdia és també un dels exemples del pas del raonament clàssic a lobscurantisme medieval.
04 / 100
EGÈRIA (s. IV)
El seu nom sha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. Della se sap, tot i la distància temporal, que procedia dHispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a lactual comarca dEl Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.
Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa. Va arribar a Constantinoble lany 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que lacollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se lhi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom danimals, perquè no hi havia cap altre sistema.
Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. Dallà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls daquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament sacabava en aquells límits i signorava què hi havia més enllà.
En els darrers anys de limperi Romà, shavia posat de moda que les dones dalta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de lemperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si sem permet dir-ho així.
Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni gaire gran ni gaire jove. No era gaire gran perquè el viatge hauria estat massa dur per a ella. I no era gaire jove perquè llavors no hauria pogut anar acompanyada de tota la cohort de viatgers masculins que surten al seu text (soldats, sacerdots). Era, doncs, una aventurera de mitjana edat, amb lenergia suficient per aguantar aquell periple. El seu testimoni va ser trobat per un erudit a la biblioteca dArezzo a mitjan segle XIX.
Pionera duna ja llarga tradició de dones viatgeres que van de Lady Montagu a Ida Pfeiffer, la darrera cosa que sabem és que al final del seu trajecte volia anar a Efes. Se li perd la pista i no sabem ni quan ni com li va arribar la mort.