Cal educar en la paciència i la perseverança, cal conjugar coneixement i talent, cal garantir bones habilitats de pensament i un bon pensament crític. Cal trobar lequilibri entre el que sensenyava i el que avui cal aprendre. Els infants són gots plens que no poden aprendre tot el que aprenien abans més tot el que considerem cal saber ara. Però, com ja deia Plutarc, historiador grec del segle I, la ment dun nen no és un vas per omplir sinó un llum per encendre. La tasca més difícil per als docents davui és decidir a què cal renunciar. Tot sembla important, però cal saber identificar què no és imprescindible, mantenint el rigor i lexigència que qualsevol model educatiu ha de preservar.
Molt possiblement daquest capítol en podríem fer tot un llibre, contrastant molts dels nombrosos mites que conviuen en les pràctiques i les consciències dels docents amb noves evidències que aporta i aportarà segur la neurociència: els grups homogenis afavoreixen laprenentatge, utilitzem el 10 % del cervell, leducació ha empitjorat en els últims anys, al pati sha de jugar a futbol, els grups homogenis aporten més coneixement, etc. Estic convençut que la ciència obrirà grans oportunitats per dissenyar una educació més ajustada a com aprenen realment els nostres infants. La veritat és que aquests falsos mites ronden amb insistència en la mentalitat educativa tant de molts docents com de moltes famílies, i és difícil trencar amb aquesta inèrcia dopinió. Els éssers humans estem predisposats a parar atenció a la informació en allò que confirma les nostres creences i a ignorar i minimitzar la informació que refusa el que creiem. Les nostres ments estan preparades per a la consonància, la dissonància és una actitud que posa en perill les nostres creences, i sovint de forma pràcticament inconscient el nostre cervell ens protegeix contra allò que no pensem. Mentir-nos a nosaltres mateixos sol ser una eina fantàstica dautoprotecció adquirida per garantir el nostre propi benestar. Admetre alguns dels falsos mites descrits en aquest capítol pot posar en crisi tot largumentari dalguns docents i posar en qüestió una part de la seva pràctica docent. Aquest fet podria explicar la resistència al canvi que es manifesta de forma recurrent en el dia a dia del sistema educatiu i que, en definitiva, és ben pròpia del comportament dels éssers humans, que som reticents al canvi, però que afortunadament continuem tenint una capacitat extraordinària de canviar.