Al costat daixò ens urgeix de forma especial, a les comunitats, posar en pràctica la comunitat de béns, creant una sensibilitat solidària i compromesa, oberta a les necessitats dels grups socials marginats, dels grups humans que integren les anomenades bosses de pobresa. Molts dels nostres, pertanyents a les comunitats, col·laboren en moltes de les activitats promogudes per Càritas i per altre tipus dorganitzacions (ONG) que presten serveis entre els immigrants, els treballadors temporers, els interns de les presons, els sense-sostre, drogoaddictes, víctimes de la sida, etc. Aquesta és, segons el nostre parer, la forma moderna i actual de reproduir avui el comportament solidari de les primeres comunitats cristianes.
El centre medul·lar al voltant del qual es desenvolupa la vida de les comunitats és lEucaristia, com ho va ser la fracció del pa en lEsglésia primitiva. Les comunitats de base busquen avui un estil nou de celebració, que encaixi amb el petit nombre de participants i amb el reduït espai on té lloc la litúrgia, de vegades en cases particulars, amb regust de llar domèstica i destretes relacions familiars. Cal idear un llenguatge nou, diàfan i directe, sense estereotips ni tons grandiloqüents, però cultivat i net. Cal evitar els gestos ampul·losos, adequats potser en una catedral, però impropis en un recinte petit; ni lencens, ni les processons, ni les grans polifonies, ni els desplaçaments solemnes, ni tan sols el so de lorgue. Cal buscar unes expressions litúrgiques adequades. Hem de recuperar lestil de les primitives celebracions a les cases, les domus ecclesiae, senzilles i intenses, com lEucaristia romana del segle II que descriu sant Justí màrtir. Limportant és la comensalitat fraterna, la caritat que uneix els participants i, sobretot, la trobada intensa amb el Senyor ressuscitat i gloriós, al qual reconeixem present en partir el pa. A ell, el glorifiquem, el lloem, el reconeixem com a Mestre i Senyor. Ell és leix, limpulsor de la vida de la comunitat. La celebració de lEucaristia culmina en compartir els germans, junts, el cos i la sang de Crist en el pa i en el vi. Asseguts a la mateixa taula, compartim el banquet del Regne, el sacrum convivium cantat per Tomàs dAquino i ens sentim comensals del Regne messiànic a lespera de la seva darrera arribada.
I junt amb lEucaristia, les reunions de pregària, lescolta de les santes escriptures i la interpretació dels grans mestres de lespiritualitat. Moments de silenci profund, dendinsament en la intimitat del cor, de col·loqui íntim amb el Senyor en comunió amb els germans.
Aquest és, sens dubte, lestil de les comunitats cristianes del futur. Així ho pressenten molts teòlegs, i aquesta és la seva aposta. Per corroborar-ho transcriuré una cita del recordat teòleg alemany Karl Rahner parlant de les comunitats de base: «LEsglésia del futur serà una Església que es construirà des de baix, per mitjà de comunitats de base de lliure iniciativa i associació. Hem de fer el possible per no impedir aquest desenvolupament, sinó més aviat per promourel i encarrilar-lo correctament» (Cambio estructural de la Iglesia, Cristiandad, Madrid 1974, 132). Aquestes paraules de Rahner són ratificades sorprenentment pel llavors cardenal Joseph Ratzinger, en reconèixer lincrement de les comunitats com un gran esdeveniment eclesial del nostre temps. Les designa com «la floració de nous moviments que ningú planeja ni convoca i que sorgeixen de la intrínseca vitalitat de la fe». Més endavant, en el mateix document, Ratzinger comenta: «Ningú no ignora, tanmateix, que entre els problemes que aquests nous moviments plantegen hi ha també el de la seva inserció en la pastoral general. [...] Sorgeixen tensions a lhora dinserir-los en les actuals formes de les institucions, però no són tensions pròpiament amb lEsglésia jeràrquica com a tal. Sestà forjant una nova generació de lEsglésia, que contemplo esperançat. [] En aquest sentit, la renovació és callada, però avança amb eficàcia. Sabandonen les formes antigues, encallades en la seva pròpia contradicció i en el regust per la negació, i està arribant allò que és nou. [] La nostra tasca la tasca dels ministres de lEsglésia i dels teòlegs és mantenir-li obertes les portes, disposar-li el lloc» (Card. Joseph Razinger, Vittorio Messori, Informe sobre la fe, BAC, Madrid 41985, p. 50).
Les sorprenents paraules del cardenal Ratzinger són un testimoni valuós sobre les comunitats i sobre linflux determinant que han de tenir en lEsglésia del futur. Ens alerta el qui serà Benet XVI del greu problema que aquests grups de cristians plantejarà, sens dubte, a les institucions de lEsglésia. Cal ubicar les comunitats en lentramat de lorganització eclesiàstica, cal reservar-los un lloc digne, de responsabilitat, cal comptar amb elles. És una tasca que Ratzinger encomana als ministres de lEsglésia i als teòlegs. Cal evitar lespectacle lamentable que actualment sestà oferint en moltes diòcesis: en lorganització eclesiàstica diocesana amb prou feines si es té en compte lexistència de les comunitats cristianes de base, no shi compta, com si no formessin part de lEsglésia local. Se nignora la importància i lexistència. No es pensa que, en lEsglésia del futur, aquestes comunitats shauran dintegrar a les parròquies i constituiran un dels elements clau per al desenvolupament i el rejoveniment de la vida cristiana en el poble de Déu. Perquè a ningú no se li amaga que lEsglésia del futur haurà dabandonar les grans concentracions de masses, la pompa i les formes grandioses, per esdevenir una Església de minories fervents i convençudes.