No cal silenciar que, semblantment als textos de la Sagrada Escriptura, també els dautors eclesiàstics poden oferir dificultats de comprensió o dacceptació. És natural, com sesdevé respecte a qualsevol autor, i especialment si respon a contextos culturals diferents del nostre. Però aquí també podem aplicar allò que ens mostra la història de la literatura: els clàssics sempre seran clàssics. I, encara que ens hi apropem amb un cert distanciament, el fet daproximar-nos-hi és una mostra que tenen quelcom útil per al nostre temps.
Al costat de textos que contenen una doctrina que ens apropa a la fe i al coneixement mateix de la Bíblia, de tant en tant la Litúrgia de les Hores ens nofereix alguns despecialment suggestius entre lextens patrimoni de la literatura eclesial. Aquesta excel·lència pot tenir orígens variats.
Al primer pla hi posaríem els que ens serveixen més directament per al coneixement del misteri de Déu. Després ja vindrien els que presenten un testimoniatge de la manera personal de viure la fe i dentendre la Sagrada Escriptura. I, no pas en darrer lloc, aquells que mostren lagudesa literària de lautor i, per això, unes possibilitats més fortes de persuasió. Molt sovint els daquesta darrera categoria entronquen amb els de la primera. És a dir, gràcies a la força literària daquell o daquella que escriu, hom obté lobjectiu mateix de lexistència de la lectura patrística o eclesiàstica, que és el que hem transcrit de lOrdenament General de la Litúrgia de les Hores.
Seleccionar els textos que poden semblar millors és una tasca discutible. Per exemple, en aquest dossier no shan inclòs els dels documents del Concili Vaticà II. Però la selecció feta pot ajudar els lectors en aquella elemental iniciació als textos de lesmentada Litúrgia de les Hores que permetrà, en darrer terme, entrar en lesperit de la litúrgia. Atès que és litúrgia de lEsglésia, i no creació subjectiva dallò que ens és més còmode per a la pregària personal, penetrar en els textos litúrgics afavorirà la indispensable base per a augmentar el nostre sentit de comunió eclesial.
Autors dels textos escollits
Agustí, Sant, bisbe i doctor. Convertit per lexemple de la seva mare i el mestratge de sant Ambròs, Agustí (354-430) menà una vida ascètica, que continuà un cop elegit bisbe dHipona. Pastor dànimes durant trenta-quatre anys, instruí els fidels amb els seus sermons i escrits nombrosíssims, que fan dell el més il·lustre dels pares de lEsglésia occidental.
Ambròs, Sant, bisbe i doctor. Prefecte de la Ligúria i lEmília, fou aclamat bisbe quan anava a posar pau a lesglésia de Milà commoguda pels aldarulls de lelecció. Batejat i instruït per sant Simplicià, esdevingué un gran mestre dels seus fidels i un veritable pare espiritual dels emperadors i del jove Agustí. Excel·lí pels seus dots descriptor i la seva gran talla pastoral. Reposà en la pau de Crist lany 397.
Anònim sobre el Dissabte Sant. Ha esdevinguda popular una homilia anònima que la litúrgia proposa com a meditació de lexpressió «Crist davallà als inferns» per tal de confessar que Jesús va morir realment i que, amb la seva mort, va vèncer la mort i el diable. Per il·lustrar aquesta dimensió del Símbol, també el Catecisme de lEsglésia Catòlica (núm. 635) en transcriu els paràgrafs més significatius.
Andreu de Creta, Sant, bisbe. Visqué a cavall dels segles VII i VIII i destacà com a predicador i autor dhimnes sagrats. Originari de Damasc i monjo a Sant Sabes de Jerusalem, estigué vinculat a lesglésia de Constantinoble i li fou confiada la seu metropolitana de la illa de Creta.
Anselm, Sant, bisbe i doctor. Anselm (1033-1109), monjo i abat de Bec, hagué de deixar el seu recer per esdevenir arquebisbe de Canterbury, on shagué doposar al rei dAnglaterra, cosa que li valgué dos exilis. El seu pensament teològic consisteix en una recerca ardent de Déu, a la llum de la intel·ligència i de la fe; representa un afany de racionalització sense perdre el caràcter contemplatiu.
Basili el Gran, Sant, bisbe i doctor. Basili (330-379), monjo auster, fou metropolità de Capadòcia, on desplegà una gran activitat caritativa. Defensà la fe de Nicea i contribuí a la formulació de la doctrina sobre lEsperit Sant. Els seus dots dorganitzador traduïren alhora una gran energia desperit i un sentit dequilibri. Escriví Regles morals i Regles monàstiques i predicà nombroses homilies.
Beda el Venerable, Sant, prevere i doctor. Des dels set anys passà la vida sigui al monestir de Jarrow, sigui al veí de Wearmouth. És el prototipus del savi eclesiàstic de lèpoca carolíngia. Home polifacètic, destaca primordialment com a exegeta i historiador dAnglaterra. Morí lany 735, a ledat de 62.
Bernat de Claravall, Sant, abat i doctor. Lhome de més importància religiosa i política al segle XII és considerat lúltim dels pares de lEsglésia i la síntesi de lideal monàstic i cavalleresc. El seu nom és conegut arreu per la seva influència sobre el Cister i les croades.
Bonifaci, Sant, bisbe i màrtir. Monjo com era, evangelitzà Alemanya a base danar creant monestirs. Mantingué contactes amb els papes i amb els francs i els anglosaxons. Fou bisbe de Magúncia i morí assassinat, lany 754, pels pagans que estava convertint.
Cebrià, Sant, bisbe i màrtir. Bisbe de Cartago, donà suport moral al papa Corneli, durant el seu pontificat romà de dos anys, quan era malvist pels rigoristes novacians. Posteriorment, no sentengué gaire amb Roma perquè ell era partidari de tornar a batejar els provinents de lheretgia. Lexili imposat per lemperador Gal·lus a Corneli i la decapitació de Cebrià cinc anys més tard, el 258, posà fi a llurs vides. Cebrià és un escriptor considerable.
Climent de Roma, Sant, papa i màrtir. Tercer successor de sant Pere a Roma, del seu temps és la carta que entre el 96 i el 98 escriví la comunitat romana a la de Corint.
Cutbert, monjo. Deixeble de sant Beda, en fou el biògraf i possiblement esdevingué abat de Jarrow on el sant doctor havia mort el 735.
Diognet. Destinatari dun breu tractat apologètic, el millor en el seu gènere, de finals del segle II, escrit en un to de serena doctrina espiritual.
Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, Sants. Coneguts per les actes de llur martiri, primer testimoniatge del cristianisme en terres ibèriques, moriren cremats a Tarragona el 21 de gener de lany 259, durant limperi de Valerià i Gal·liè. Sant Agustí i Prudenci ja es fan ressò de la veneració que ben aviat adquiriren.
Fulgenci de Ruspe, Sant, bisbe. Abraçà la vida monàstica (segle VI) i fou escollit per a la seu episcopal de Ruspe (avui Alfac, Tunísia). Per la seva fe en la divinitat del Crist, lexiliaren a Sardenya, on fundà un monestir a Càller.
Gregori el Gran, Sant, papa i doctor. Prefecte de Roma, es retirà en un dels set monestirs fundats per ell, i, un cop ordenat diaca, fou legat papal a Constantinoble durant sis anys. Contemplatiu per naturalesa, es mostrà expert en els afers teològics i polítics al llarg dels tretze anys i mig de pontificat. Envià els primers missioners a Anglaterra i es mostrà sol·lícit envers els necessitats. Sorprèn la serenitat i la profunditat dels seus escrits, enmig duna època tan agitada i en un temperament malaltís com el dell. Morí lany 604.
Gregori Nissè, Sant, bisbe. Germà petit de sant Basili i bisbe de la ciutat amb què és designat, influí decisivament en la doctrina mística dOrient gràcies a la seva «Vida de Moisès» i al «Tractat de la virginitat».