Nota sobre traducció: Les dones parlen plautdietsch, o baix alemany, lúnica llengua que coneixen, i lúnica que parlen tots els membres de la colònia de Molotschna, encara que avui dia, a lescola, sensenya als nens molotschnesos un anglès rudimentari i que els homes també parlen una mica el castellà. El plautdietsch és una llengua medieval àgrafa, moribunda, barrija-barreja dalemany, holandès, pomerani i frisó. Hi ha ben poques persones al món que parlin plautdietsch, i els que el parlen són tots mennonites. Ho cito per explicar que abans de transcriure les actes de les reunions he de traduir (mentalment, de pressa) a langlès el que diuen les dones, per poder-ho anotar.
I encara una altra precisió, irrellevant pel que fa al debat de les dones, però necessària per explicar en aquest document com és que jo sé llegir i escriure en anglès i comprenc aquest idioma: vaig aprendre anglès a Anglaterra, on van anar a viure els meus pares quan els va excomunicar el bisbe de Molotschna de lèpoca, Peters el vell, el pare de Peters, el bisbe actual de Molotschna.
Durant el quart any a la universitat, vaig patir una crisi nerviosa (narfa) i em vaig implicar en determinades activitats polítiques, arran de les quals em van expulsar i em van tancar una temporada a la presó. Mentre era allà dins es va morir la meva mare. El meu pare feia anys que havia desaparegut. No tinc germans perquè a la meva mare li van treure la matriu després de néixer jo. Fet i fet, a Anglaterra, no hi tenia res ni ningú, tot i que el temps que vaig estar a la presó vaig acabar per correspondència els estudis per exercir de professor. En una situació desesperada, sense lloc on viure i mig trastocat o trastocat del tot, vaig decidir de suïcidar-me.
Un dia que era a la biblioteca de més a prop del parc, el lloc que havia convertit en casa meva, rumiant les diferents opcions que tenia per llevar-me la vida, em vaig quedar adormit. Vaig dormir molt i molt i a la fi em va donar un cop de colze amb tota la suavitat del món la bibliotecària, que em va dir que me nhavia danar perquè tancaven. Tot seguit, aquella bibliotecària, una dona gran, es va fixar que havia estat plorant, que anava força malforjat i que sem veia neguitós. Em va preguntar què em passava. Li vaig dir la veritat: no volia continuar vivint. Em va dir que em convidava a sopar i, allà, al petit restaurant de laltra banda del carrer, em va preguntar don era, de quina part del món havia vingut.
Li vaig respondre que venia duna part del món que shavia establert per crear el seu propi món, a part del món. En certa manera, li vaig dir, la meva gent (recordo que vaig arrossegar una mica aquestes dues paraules, amb ironia, i men vaig avergonyir a lacte i vaig demanar perdó de baix en baix) no existeix, almenys representa que no nhan de fer mostra.
I potser un no triga gaire a creures que en realitat no existeix, va fer ella. O que la seva existència corpòria és una aberració.
No sabia ben bé què volia dir i em vaig gratar el cap, frenètic, com un gos carregat de llagastes.
I després?, em va preguntar.
La universitat, molt poc temps, i la presó, li vaig dir.
Ah, va fer, potser una cosa no exclou laltra...
Sem va dibuixar un somriure estúpid.
La incursió al món justament men va fer fora, vaig respondre.
Una cosa així com si thaguessin donat existència per no existir, va dir, rient.
Distingir-se per fer el que toca. Just, vaig respondre, mirant de seguir-la en la rialla. Nascut per no ser.
Em vaig imaginar aquell meu jo xisclaire, que feien fora de la matriu de la meva mare, una cosa que li havien arrencat de qualsevol manera i havien llançat finestra avall per evitar que es repetís una abominació com aquella: el part, el nen, la nuesa, la vergonya della, la vergonya dell, la vergonya de tots dos.
Vaig dir a la bibliotecària que era difícil dexplicar don venia.
«Vaig conèixer un viatger dun país antic», va dir la bibliotecària, em penso que citant un poeta que coneixia, que li agradava.
Tampoc no vaig entendre gaire què volia dir, però vaig fer un gest dassentiment. Li vaig explicar que havia estat mennonita, de la colònia de Molotschna, i que quan tenia dotze anys, nhavien expulsat els meus pares i ens nhavíem anat a viure a Anglaterra. Ningú no ens havia dit adeu, vaig explicar a la bibliotecària (sempre més viuré amb la vergonya dhaver dit una cosa tan deplorable). Em vaig pensar durant anys que ens havien obligat a abandonar Molotschna perquè mhavien enxampat robant peres a la colònia del costat de la nostra, a Chortiza. A Anglaterra, on vaig aprendre a llegir i escriure, lletrejava el meu nom amb pedres en un gran prat verd perquè Déu no trigués a trobar-me i em pogués imposar el càstig que em corresponia. També havia intentat de muntar amb pedres de la tanca del jardí de casa la paraula confessió, però la meva mare, la Monica, es va adonar que anava minvant la paret de pedra seca que dividia el nostre jardí del dels veïns. Un dia em va seguir fins al prat, resseguint la vora de la rodera que havia deixat amb el carretó, i em va enxampar en el moment que em rendia davant de Déu fent servir les pedres de la tanca, amb unes lletres immenses, per indicar on era. Em va fer asseure a terra, em va abraçar i no em va dir res. Al cap duna mica, em va dir que calia refer la tanca. Li vaig preguntar si podia tornar les pedres quan Déu mhagués trobat i castigat. Estava tan aclaparat amb lexpectativa del càstig que ho volia enllestir duna vegada. Em va preguntar per què creia que Déu em volia castigar i li vaig parlar de les peres, dels pensaments que tenia sobre les noies, dels dibuixos que feia i de la fal·lera que tenia de guanyar en els esports i de ser fort. Li vaig dir fins a quin punt era pretensiós, bel·ligerant i viciós. La meva mare es va posar a riure i em va tornar a abraçar, disculpant-se dhaver rigut. Va dir que era un nen normal, una criatura de Déu dun Déu amorós, malgrat el que deia tothom, però que els veïns estaven amoïnats per la tanca que anava desapareixent i que hauria de tornar les pedres al seu lloc.
Tot això va ser el que vaig explicar a la bibliotecària.
Va respondre que comprenia per què la meva mare havia fet el que havia fet, tot i que, si ella hagués estat allí, a la plaça de la meva mare, hauria dit alguna altra cosa. Mhauria dit que jo no era una persona normal, que era innocent, això sí, però que tenia una profunda necessitat de fer-me perdonar, encara que no hagués fet res malament. Moltes de nosaltres, va dir, ens eximim de la responsabilitat de canviar les coses aferrant-nos als sentiments del nostre passat. Llavors vivim amb llibertat, feliços, o si no som feliços del tot, almenys vivim sense una angoixa terrible. La bibliotecària es va posar a riure. Va dir que si hagués estat en aquell prat amb mi, mhauria ajudat a aconseguir aquella sensació dhaver obtingut duna manera o altra el perdó.
Però el perdó de què en concret?, li vaig preguntar jo. Dhaver robat peres?, dhaver dibuixat noies despullades?
No, no, va fer ella, el perdó de ser viu, de ser al món. Per la prepotència i la vanitat de continuar amb vida, labsurditat que representa, el fàstic que fa tot plegat, la gran incongruència. El teu sentiment és aquest, va afegir, aquesta és la teva lògica interna. Mho acabes dexplicar.
Va continuar dient que, segons el seu parer, el dubte, la incertesa i el qüestionament van lligats de manera inextricable amb la fe. Una existència intensa, va continuar, una manera de ser al món, no?