Per fi
Tant
Cap a linfinit
14-12-2010
-mail-
The conegut
Com la pluja del mes dabril més sec,
així, després de la travessera del desert,
ple de somriures i llàgrimes.
al final quasi del camí,
la teva olor fresca dherba mullada
i clam silenciós,
mhan fet retrobar el tresor perdut
en els records de la memòria.
Del camí infinit del futur,
voldria que naixessin flors de les pedres,
que als ocells sels oblidés el seu cant,
que la nostra trobada,
fos sempre una retrobada,
com una espiral de núvols
Que no tingués fi.
Que la fi del temps,
ens trobi tan assedegats damor,
que no haguem deixat res pels altres,
i hagin de tornar a inventar-lo.
No vull oblidar mai el teu nom,
com el pilar de la terra,
vull cridar-lo,
noranta vegades, noranta,
passar-te la ma pel rostre,
amb els meus ulls tancats
completament a les fosques,
com una nit sense lluna.
Perquè si un dia em quedo cec,
que els dits guardin la teva memòria,
i així poder dir....
Que the conegut.
25-12-2010
-mail-
El Bosc
-Tendresa-
Em sento com un nen ferit i abandonat
al mig del bosc,
on les libèl·lules ploren
amb les seves quatre-centes
cèl·lules dulls.
Però els unicornes blancs
majudaran a trobar el camí cap a tu,
allà on el sol sembla una magrana,
com un cort obert,
com un riu de sang,
on les bèsties més salvatges
voldrien ser intel·ligents
i veurens com a dos de la seva espècie.
Menters, les papallones cantaran
oracions sensibles que només
podrem entendre tu i jo.
Mira aquest cos que està fet
a la mida dels teus ulls de mel,
on la gebra seria lúnic impediment
per poder-los obrir.
Tortugues lentes
ens petonejaran els records,
aquells que només tu i jo sabem
que existeixen,
i és per això que serem immortals
i savis, sense saber res,
no ens caldrà,
perquè en el nostre món,
no existeix la ignorància,
la tendresa ho haurà guanyat tot.