Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que shauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.
Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida dalguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i daltres mentides farien bé dexplicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.
COM UNA TACA DOLI
Les llengües olioses sescampen i ocupen territoris que no els pertanyen
No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb langlès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar lorella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de lantic poble bíblic; israelià, de lactual Israel).
He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França mhi entenia, a Itàlia mhi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A lhora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que dalemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb langlès facilita la comprensió dalgun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.
Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era dagrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.
De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin lesforç dentendrels. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca doli, que sescampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja tespavilaràs per entendrem».
Una altra prova fefaent daixò són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín shi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?
Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de lAcadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és lanalfabetisme del segle XXI».
LEFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?
El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si lespectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que langlès és dominant, sembla que lopció de la subtitulació és prou bona.
Fa una colla danys, quan li demanaven a lexpresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava dhumor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola daquella època encara consideraven que una bona part de la població lentendria sense subtítols.
Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no sha dit en castellà sacabi dient en aquesta llengua. Lobjectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.
Els partidaris dallò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar lopció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols sacostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no saconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.
Lús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de lespectre monolingüe lúnic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de lEspanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó dEspanya sels posi malament el tallat de mig matí.
LOFICI LINGÜÍSTIC DEL BON PERIODISTA
Filtres contra els eufemismes i a favor de lobjectivitat
Un company que sovint confonia periodisme i militància un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en ledició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit dabast estatal.
Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals sexpressen en castellà en ledició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista; el Partido Popular / el Partit Popular; Ciudadanos / Ciutadans.