Una mica més avall, com era desperar, hi havia la cabina de telèfons vermella, no gaire lluny de lantiga estació. Vaig aparcar davant de ledifici i vaig sortir. També hi havia la parada del bus, amb tot laspecte de ser lúltima de la línia, però no veia la Turid enlloc.
A la parada, ni un autobús, calma total, el meu cotxe era un dels tres que hi havia aparcats. Els altres eren un sedan i un cotxe familiar, Volvo tots dos, blaus tots dos, cap de nou. Segur que a Bjørkelangen tothom sabia identificar el propietari de cada cotxe i el meu Mazda devia cridar latenció, amb la seva decadència de color cava mig menjada pel rovell i una matrícula que no havien vist mai per aquí, vés a saber si algun veí no estava dient ¿de qui nassos és aquest cotxe? en veurel per la finestra dun edifici dallà al voltant. Pensant-ho em posava nerviós. Era qüestió dentrar i sortir ràpid. Era evident que la Turid no mesperava davant de lestació, a la vista de tothom, i vaig donar la volta a ledifici fins a lentrada principal, o el que devia ser-ho quan les vies brunyides shi esmunyien, procedents de Sørumsand a loest, i sortien per laltra banda amb un tren a sobre i el revisor inclinat al marxapeu, amb la bandera verda voleiant a la mà i el xiulet als llavis, cridant Al tren!, Al tren! i tornant a xiular, orgullós del xiulet i del so que en treia, ¿i qui no se nhauria sentit?
Però era una via estreta i ja havia perdut la batalla del futur a la generació anterior, o potser abans, si bé no feia més de vint o trenta anys que el tren encara arribava, confiat, a Bjørkelangen i continuava rabent cap a Skullerud, al sud, fins al llac interior i el vapor que et podia transportar per les rescloses des del cor del país fins al fiord exterior dOslo, i dallà a qualsevol cap de món, a Espanya, a Amèrica si aquest era el teu destí, i no era un trajecte gaire llarg fins a Sørumsand o Skullerud, el dialecte que hi parlaven era si fa no fa el mateix, i les vies feia molts anys que les havien arrencat i nhavien fet ferralla, i no nhavien posat de noves.
La Turid estava asseguda damunt lherba, amb el front contra els genolls, al marge que baixa al riu que jo sabia que es diu Lier. Ho sabia tot de tots aquells poblets escampats per una gran extensió a lest del país. Lhavia recorreguda en cotxe tota sencera, hi havia passat incomptables vegades, sol, de dia i de nit, algun cop amb les nenes al seient del darrere, totes tres o només una, la Vigdis en general, que era la gran. Havia fet quilòmetres i més quilòmetres, fins que me nafartava. En aquell moment nestava molt fart. De les carreteres. Dels cotxes, del Mazda i del Ford, de lOpel, de la marca que fos, dels cotxes amb canvi manual i automàtic, dels que van amb benzina i dels dièsel descomunals, dels que no fan soroll i dels que arrosseguen una fumera repugnant per lasfalt, com una cua negra que els surt del tub descapament. No vaig calcular mai la quantitat de CO2 que arribava a desprendre en aquests tombs amb cotxe, probablement una xifra criminal, la veritat és que la idea em turmentava, hi pensava sovint, havia passat nits en blanc comptant litres de carburant i metres cúbics demissions, però ¿què podia fer-hi? ¿Prendre una pastilla? ¿Que no contaminen, les farmacèutiques? Segur que sí, molt, encara que no sabés amb quins components ni de quina manera, si per vessaments líquids al sòl o abocant porqueria a latmosfera, o si era una devastació narcotitzant generalitzada.
El que hauria pogut fer era portar el diari daquella època. Segurament nhauria sortit un llibre duns quants centenars de pàgines, vaig pensar, hauria tingut interès en termes geogràfics, topogràfics, biogràfics sobretot, aleshores vivia desficiat, feia temps, i no hi havia manera dallunyar-me del cotxe. Durant el darrer any shavia convertit en una droga. ¿Què podia fer de mi, a les nits? O el centre dOslo o el cotxe, i sortia a fer una copa amb la mateixa freqüència que masseia al volant.
Pel moviment de les espatlles vaig veure que encara plorava, ¿com podia plorar tanta estona? No era fàcil dentendre, però tampoc no sabia què havia passat, i no havia pensat a preguntar-lhi, era la seva vida, no la nostra.
Després dun intent absurd i fracassat de carregar-la a coll com fan els bombers, vaig haver dentaforar-la al seient del copilot. No va ser fàcil, tenia les cames de goma, com si no hi tingués articulacions; primer vaig pensar que anava borratxa, segur que shavia emborratxat, potser molt, però ja li havia passat, ella em repetia, perdona, Arvid, i jo li deia, relaxat, Turid, tot anirà bé, encara que hauria anat molt millor si no shagués relaxat tant. Mai lhavia vista així en tota la nostra llarga vida en comú i ara em veia obligat a abraçar-la, però no notava el seu cos com abans, i això em desconcertava; mhavia esperat ni que fos una mica de reconeixença al palmell de les mans, alguna sensació familiar, per lleu que fos, i en canvi percebia el seu cos com una cosa privada i al mateix temps més nítida, sí, precisament per això, no com un cos que sallunyava sinó com un cos del tot nou i afilat que sapropava. Ara bé, no era qüestió dagafar el rave per les fulles, no era a mi que sapropava, i vaig haver de posar les mans de manera que no toquessin llocs que haguessin tocat abans. Feia només un any de lúltima vegada, però tampoc no recordava si aleshores encara labraçava, segur que no, parapetat en mi mateix tenia massa por, si labraçava podia passar qualsevol cosa.
Vaig aparcar davant de la casa veïna de manera que pogués agafar el camí més curt, per la gespa, cap al pis on vivia, allà a la punta, sense que la veiessin els veïns immediats i sens dubte tafaners. Vaig donar per fet que era un encert. ¿Vols que tacompanyi a dins?, vaig dir, i de seguida vaig pensar que no ho hauria dhaver dit, perquè no volia fer-ho. ¿Et fa res?, va dir. Cap problema, vaig dir jo, i ella va respondre, oh, sisplau, gairebé amb el cor a la mà, i em vaig sentir molest, era una sensació humiliant, em feia ràbia, per telèfon mhavia dit que no tenia a ningú més que a mi, però jo no volia ser el seu cavaller, el seu salvador, sense rebre res a canvi a part de les gràcies. ¿Què nhavia de fer, de les gràcies? Lúltima vegada que havíem estat cara a cara, feia un any, al pis on vivíem tots dos a la plaça Advokat Dehli de Bjølsen, ella havia somrigut i mhavia dit amb certa tristor, mira que estava convençuda que ens faríem vells plegats, i els seus amics, que no eren amics meus i eren uns anys més joves que jo, com la Turid, esperaven a la vorera, al costat de la furgoneta carregada fins dalt, una Volkswagen Caravelle, ho recordo perfectament, groga i cridanera, el sol els donava de ple i em va passar pel cap que la roba que duien era molt virolada, com de hippies, jo no mhauria posat mai aquella roba i vaig dir, doncs mhauràs de donar el que ve abans, el que ve a partir dara fins a la vellesa, el que hi ha al mig, però ella no volia donar-mho, em va dir, no podia. No, és clar, quina merda.
Però era veritat que al llarg de lúltim any que vam viure plegats els dies i les nits shavien anat succeint tan a poc a poc que es van arribar a aturar, i tot va quedar en suspens, i cada cop més sovint no aconseguia anar-men a dormir al llit on ella ja shavia cabdellat una hora abans, o potser ja feia unes hores. Ens havíem convertit en imants amb pols idèntics, lun enfront de laltre, dos signes positius, dos signes negatius; si mhi llançava a sobre, en el mateix moment de traspassar la porta seria expel·lit de lhabitació com si hagués rebut una trompada al pit i aterraria desquena a la sala destar i lliscaria per terra fins a estavellar-me amb un cop sec a la paret del fons. Sempre el mateix, una vegada i una altra, fins que al final em quedava assegut al sofà escoltant uns discos que ella podia identificar perfectament a través de la paret. Era la música dels nostres primers temps, de quan jo encara no sabia qui era ella, qui samagava sota la seva pell, i ella no sabia qui hi havia sota la meva, qui era jo, i lúnic que volíem era descobrir-ho perquè jo aleshores passava una bona ratxa, mestava escindint de qui havia sigut, estava enamorat, per això escoltava aquells discos; però de mica en mica els vaig anar abandonant i, passada la mitjanit, baixava lescala de ledifici, amb aquelles rajoles marroquines a cada replà que sempre mhavien agradat tant, gairebé centenàries, plenes desquerdes i amb motius vermells i blaus en forma destrella, i sortia pel portal del darrere, el de lantic estable convertit en garatge per al veí de més edat, un home que cada diumenge es posava una granota absurdament impecable i senfilava a un tamboret al pati de llambordes per enllustrar el seu Volvo Duetten de lany de la picor que jo no li havia vist mai conduir ni un metre; el portal era fosc com la gola del llop quan jo anava cap al Mazda, aparcat a la plaça senyalitzada de davant de ledifici de pisos de lloguer, a quatre passes de la parada del bus. Masseia al seient del copilot, el tirava enrere i labatia tant com podia, fins que em quedava mig assegut mig estirat, amb labric gruixut ben arrapat al cos, mirant desgarrapar una estona de son després del dia que Déu mhavia donat, o almenys fins que els primers autobusos baixessin de lesplanada al capdamunt del carrer, on hi havia lestació a les fosques, i el poliesportiu i la fàbrica de mantega també a les fosques. Els autobusos arribaven a la parada, gairebé invisibles i silenciosos, saturaven i obrien les portes amb un so que més endavant em seria molt fàcil de recordar, un so discret i íntim, tan proper, lesbufec suau i ben greixat de les portes, perquè els autobusos devien ser nous, i després les passes somnolentes dels viatgers, dues passes amunt i una endins, fins al conductor al davant de tot, i les veus esmorteïdes, cada paraula dita a foc lent, com la brasa de la foguera del dia abans, tot eren sons que rarament sentia ningú més que jo. Podia veurels, tots els cotxes aparcats en indrets com aquest, en avingudes i carrers, a les parades dautobús, en garatges i accessos, amb homes en la meva situació mig estirats mig asseguts, amb labric i el cotxe ben arrapats al cos, intentant dormir un parell dhores, sols, i al final, com si fossin recollits en la nit fosca per mans suaus i gigres silenciosos que els anessin halant i aplegant en llargues corrues, lun rere laltre, morro amb morro, xapa amb xapa, far amb far, formant una germanor classificada per les edats dels homes i la marca dels cotxes, gairebé esperant lextremunció, lextinció, dormint en postura fetal amb les galtes sense afaitar sobre el dors fred de les mans, respirant el fred de la foscor.