I de manera paral·lela i complementària, serigeixen els anomenats paradisos fiscals, com ara les Bahames, les Illes Verges britàniques, les illes Caiman, les Jersey, les Bermudes i Suïssa, per citar uns pocs exemples. Tots ells tenen com a objectiu desviar els beneficis. Al mateix temps hi ha estats que tenen polítiques fiscals molt favorables per a les empreses i els capitals, com Holanda o Irlanda. Un parell dexemples prou coneguts: la companyia Ryanair tributa amb força enginyeria financera a Irlanda i desvia fons cap a lilla de Man i no pas en els estats en què opera, malgrat les generoses subvencions que rep en alguns casos, mentre que Amazon ho fa a Luxemburg, cosa que ha obert nombrosos conflictes amb la Unió Europea, que considera tots aquests avantatges il·legals. No cal dir que aquesta embrollada xarxa amb què soculta el capital va en detriment de la justícia social. Comptat i debatut, es calcula que a Llatinoamèrica trenta-dos milions de persones podrien sortir de la pobresa si desapareguessin els paradisos fiscals.
En resum: no hi ha ningú que defugi més el camp obert, i que utilitzi amb més profit lastúcia, que aquestes elits econòmiques. ¿Per què, llavors, caldria sortir, en qualsevol moment i situació, a plena llum del dia, desprotegits, visualitzats i controlats per centenars de càmeres i desplegaments repressius? Una pista ens la forneix la xarxa Echelon, amb els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit al darrere, la qual és capaç dinterceptar i analitzar totes les nostres converses telefòniques i escrits virtuals. O bé la proliferació de sofisticats sistemes de control i avaluació a la Xina, els quals arriben a situacions extremes al Xinjiang i a la seva capital, Ürümqi. La Xina malda per esborrar qualsevol diferència nacional recordem també el cas del Tibet i descarrega tots els seus dispositius repressors contra els uigurs, a través de càmeres, escàners del rostre i controls exhaustius del cos i de lactivitat a la xarxa. Com subratlla Giorgio Agamben, per a lautoritat «res no sassembla més a un terrorista que una persona normal». Davant daquesta situació, ¿per què no shauria demprar, com Odisseu, la sagacitat per fer front a tots els dispositius de la coerció? El conte dEl gat amb botes, recollit per Straparola, Basile i Perrault: lastúcia del pobre per revertir els fets. Cert: el gat no canvia les condicions opressives del poder, sinó que se napodera. Sens dubte les seves botes són massa estretes. I no en tenim prou amb les llegües de curt abast. Tanmateix, cal tenir-ho clar: lobjecte és insuficient, però el mètode astut és del tot infal·lible. I si bé el conte ens instrueix sobre com assolir el poder a través de ladulació i lengany també és cert que les seves tècniques poden ser capgirades per accedir i esfondrar els simulacres daquest mateix poder. Narració contra narració, al capdavall.
Horkheimer i Adorno parlen en nom duna societat que ja no existeix, o que almenys no existeix de la manera com ells la concebien i la delimitaven. Cal, per tant, emprar el mateix anonimat de què gaudeix el poder, a través de tot un seguit destratègies que poden i han de conviure amb les més clàssiques, és a dir, lexposició absoluta, la denúncia social i el vaivé massiu de les accions al carrer. Amb aquestes estratègies no nhi haurà prou, tanmateix, per contrarestar uns poders que es mouen de manera subterrània. La conclusió, llavors, és clara: hem de convertir-nos, també, en invisibles. I defugir les etiquetes fàcils que ens desactivarien i ens exposarien massa a les llums del poder i les seves polítiques coercitives. Ens cal actuar des de la grisor per assolir els resultats més brillants possibles. Aquest és lobjectiu.
Disseminar-se és el primer pas per fugir de les càmeres, de les cartografies de la realitat, de lobsessió classificadora. Horkheimer i Adorno no podien preveure, encara, la modernitat dOdisseu. És a dir, el seu caràcter etern, arquetípic i mudable en funció de cada circumstància. Convertir Odisseu en una mena de propietari panxut de pintura Biedermeier és la pitjor de les caracteritzacions possibles. I, malgrat tot, la crítica daquests dos pensadors és coherent si lanalitzem amb els ulls de lèpoca. Un temps, però, que ha canviat de manera profunda. Avui dia els vincles han de ser forts i perdurables, però també poc o gens detectables pels radars. Com una societat secreta, amb les seves lleis, ritmes i fluències. Contra els dispositius hostils. Uns vincles que han dempeltar-se amb astúcia en la lògica interna de cada dispositiu.
Dispositiu? Paraula clau, sens dubte. Els dispositius, segons una entrevista que Foucault concedí lany 1977, són un conjunt heterogeni que abasta discursos, institucions (des de les presons als sanatoris mentals, tot passant per les fàbriques o les casernes), enunciats científics, lleis i proposicions filosòfiques o morals. El dispositiu, però, pot ser institucional o bé pot justificar i ocultar una pràctica amb lobjectiu de forjar un nou camp de racionalitat. El dispositiu, amb tot, no és cadascuna daquestes coses, sinó que cal entendrel com un conjunt de xarxes i línies de força on sinscriuen les institucions esmentades. El dispositiu és un vincle entre elements heterogenis que estableixen racionalitats a través dels discursos, però també mitjançant pràctiques no discursives. El dispositiu no és una institució determinada, sinó una xarxa entre diferents components que té un caràcter transversal i que permet visualitzar organitzacions i formes de racionalitat, sempre en referència al tipus concret de societat i a la forma social en què el dispositiu emergeix. Daquesta manera, parlar per exemple de «fàbrica» resulta incomplet, ja que, com ens recorda Luis García Fanlo, hauríem dexplicitar si es tracta duna fàbrica-presó, duna fàbrica-escola o duna fàbrica-convent. I tot això tenint en compte el moment en què sorgeix. No oblidem que el dispositiu també pot esdevenir una formació que apareix en un temps històric per respondre a una urgència. De fet, el mateix Foucault no va definir mai de manera exacta què entenia per dispositiu, per la qual cosa es tracta dun concepte força obert, que Deleuze, en el seu article titulat «Quest-ce quun dispositif?» [Què és un dispositiu?], situa en el camp de la singularitat. Cada dispositiu és un món, podríem afirmar.
Giorgio Agamben en fa una definició més precisa, vinculada a la teologia cristiana i al concepte de gestió, govern i control propi de loikonomia, tot establint que el dispositiu és allò que té «la capacitat de capturar, orientar, determinar, interceptar, modelar, controlar, i fixar els gestos, les conductes, les opinions i els discursos dels éssers vius». La proliferació de dispositius defineix el nostre món contemporani, ja que, segons Agamben, «no hi ha ni un sol instant de la vida dels individus que no estigui modelat, contaminat o controlat per un dispositiu o un altre». Sigui com vulgui, els dispositius generen una manera de ser basada en el control i el govern. Així conformen, creen i administren models de racionalitat i dorganització. I llauren i determinen les conductes.
Cal tenir present, en darrer terme, que cada dispositiu té els seus trets particulars, els quals responen a realitats i a subjectivitats diferents. Per això Foucault tal com argüeix Gilles Deleuze rebutja els universals basats en la reflexió, la comunicació i el consens, ja que cal disseccionar els instruments, les configuracions i les xarxes de poder per detectar a què responen i de quins fils pengen. No hi ha cap universal ni cap raó majúscula que permeti jutjar els dispositius.