Em vaig treure la roba ensangonada i vaig observar el meu cos nu. Malgrat que estava gravat per totes les costures de la violència den Miquel, em semblava que no tenia res trencat. Notava el cos molt adolorit, però això era normal amb la pallissa que havia rebut. Després de la inspecció visual, em vaig dutxar. Laigua em va embolcallar per complet i em va acabar de netejar el vermell cruent de la pell. Aquella dutxa em va ajudar per sentir-me una mica més bé dintre del mal moment que estava passant.
Més tard em vaig posar el barnús i vaig caminar cap a la nostra habitació. El llit desfet indicava que en Miquel havia dormit allà aquella nit. A dins de lhabitació vaig baixar la persiana per protegir-me de mirades furtives. Em vaig treure el barnús i em vaig vestir amb roba neta.
Vaig tornar al menjador. La coixesa disminuïa a mesura que anava caminant i ara quasi era imperceptible. Allà, la llum entrava per la persiana mig aixecada de la balconada i il·luminava càlidament lestança. Sobre la tauleta del menjador es reien de mi una ampolla, un bol i un got de tub ple de whisky aigualit. No vaig dubtar ni un segon en tombar la tauleta amb un gest instintiu ple de rauxa. La trencadissa de vidres es va apoderar per un moment de lhabitació; després de nou el silenci.
Em vaig dirigir a la taula i vaig agafar de nou el telèfon mòbil. Vaig buscar a lagenda la lletra S i vaig trucar a la Sandra.
La Sandra és la meva millor amiga. Ens coneixem des de la més tendra infància; ens vam criar al mateix bloc de pisos del carrer Aragó. A Barcelona vam compartir jocs de nenes, ladolescència i confidències damors i desamors. Ella va venir a viure a Girona ara fa uns set anys. La Sandra fugia del fantasma del seu divorci. Després de quatre anys de festeig i dos de casada va decidir separar-se del seu marit perquè va descobrir que li havia fet el salt amb una altra dona durant més dun any. La Sandra va decidir anar-sen de Barcelona per refer la seva vida. A tothom li va dir que ho feia per allunyar-se de lestrès de la gran ciutat i de lalt preu que tenia la vida allà (sobretot els pisos), però jo sé que en realitat ho va fer per fugir dels seus records. Ella va venir a Girona i va trobar feina en una fàbrica dun poble proper: Riudellots de la Selva. Ara fa uns cinc anys, la Sandra em va convèncer perquè vingués a viure a Girona amb ella. Vam compartir un petit pis que shavia comprat al carrer Argenteria. Li donava alguns diners en concepte de lloguer del pis per ajudar-la a pagar una hipoteca que li ofegava la vida, i que malauradament, encara li continua ofegant. Després de conèixer en Miquel, me nhavia anat a viure amb ell i havíem passat a veurens menys. Per les últimes notícies que sabia della, la Sandra no tenia cap xicot i continuava vivint sola.
Després de quatre trucs, a laltra banda de lauricular vaig escoltar la veu de la meva amiga:
Ei, què tal guapa? va contestar feliç la Sandra. Mhas enganxat treballant a la fàbrica. Com va tot, trempada?
Ella sempre treballava de les tres de la nit a la una del migdia. Fent el torn de nit guanyava més diners, però la privava de dur un ritme normal de vida. Laborava de dilluns a divendres, però hi havia algun cap de setmana que també hi anava per guanyar més diners. Els dies que anava a treballar, com a molt tard se nanava a dormir a les nou del vespre. Com a la nit no dormia més de cinc hores, després de dinar aprofitava per fer una becaina. Jo pensava que si la Sandra continuava treballant amb aquell horari i amb aquell ritme, qualsevol dia cauria malalta. Semblava un vampir modern, dormia part del dia i treballava gran part de la nit. Potser era lalt cost que havia de pagar per intentar mantenir sola una hipoteca en el món que vivim. Més dun cop mhavia comentat que potser llogaria una habitació del pis per compartir despeses, però mai shavia acabat de decidir a fer el pas.
Perdona Sandra vaig respondre-li,però no sabia a qui acudir. Encara vius sola al pis?
Sí, però per què ho vols saber? va preguntar estranyada.
Tho dic a tu perquè et tinc més confiança que a ningú.
A veure, Eva, mestàs preocupant una mica. Què passa?
Men vaig de casa vaig dir amb la veu quelcom commoguda. En Miquel mha clavat una pallissa que una mica més i em mata.
No fotis, tia! Què fill de puta!
No carreguis contra ell, Sandra vaig interrompre-la. No és ell qui ho fa, és lalcohol. El domina i llavors perd el control de si mateix.
Hòstia, Eva. Que fort! Aquí pots venir sempre que vulguis, ja saps que no hi ha cap problema. Collons, mai mho hagués pensat den Miquel! Eva, on ets?
Al pis. Recolliré les meves coses, li faré una nota i me naniré.
Ja vindré a buscar-te amb el cotxe. No pateixis.
No cal que vinguis Sandra. Ja demanaré un taxi.
Ni pensar-ho guapa. A la una, quan acabi de treballar, passaré a buscar-te.
No et fa res?
Que no dona, que no. Tu prepara tot el que hagis de preparar. Jo, a dos quarts de dues ja seré al pis.
Molt bé. De seguida començo a fer les maletes.
Ara que ho penso, en Miquel no vindrà al pis al migdia?
Segurament que no; acostuma a dinar fora. A més estan fent uns arranjaments a unes cases de Platja dAro. En tenien encara per dues setmanes.
Doncs res, Eva. Daquí una estona ens veiem. Animat guapa.
Gràcies Sandra vaig contestar-li emocionada. És una sort tenir-te com amiga.
El mateix et dic. Vés preparant tot el que necessitis. Daquí una estoneta passaré a buscar-te. Fins ara, maca.
Fins ara Sandra.
Vaig penjar la trucada i vaig mirar al meu voltant. Rememorava milers descenes dins el meu cap. Havíem viscut també tants moments bons en aquell pis! Un sospir es va perdre a laire.
Després em vaig dirigir a la que havia estat la nostra habitació. Vaig agafar dues maletes i les vaig carregar amb la meva roba i objectes personals. De seguida es van emplenar i vaig haver de recórrer a una tercera i a una quarta bossa. Vaig decidir no agafar res que tingués en comú amb en Miquel i així, només vaig agafar objectes que em pertanyien a mi exclusivament. Quan em va semblar que ja ho tenia tot preparat, vaig deixar les maletes al costat de la porta dentrada. Tenia la mateixa impressió que a linici dun viatge, quan penses que testàs descuidant moltes coses a casa.
El rellotge del menjador marcava tres quarts duna.
Vaig agafar un full en blanc i un bolígraf i em vaig asseure a una cadira encarada a la taula del menjador. Era el moment dexplicar-li a en Miquel perquè el deixava i quins eren els sentiments que tenia envers ell. Em va costar arrencar però al final ho vaig aconseguir. El bolígraf va començar a dansar al ritme lent que marcava la meva inspiració i el meu cor. Mentre escrivia algunes llàgrimes van mullar el paper; en aquestes zones, la tinta blava es va ofegar en un mar daigua salada. Em va costar molt trobar les paraules precises, i quan vaig haver acabat, tenia la sensació que potser mai les havia arribat a trobar. Al final, vaig llegir el que havia escrit:
Miquel em costa Déu i ajuda escriuret aquestes línies
Quan tornis ja no hi seré. Fa quatre mesos et vaig advertir que si algun dia em tornaves a maltractar, no tho perdonaria i me naniria. Ahir em vas matar i avui al matí he ressuscitat.
Miquel ets una persona meravellosa quan no beus. Ets simpàtic, afectuós, bon amant, saps escoltar-me ho tens tot. Però quan beus desapareix la persona que tant estimo i que em va enamorar un dia i apareix algú molt diferent.