Miquel, on diantre estaves? et vaig preguntar. The trucat vàries vegades al mòbil i no contestaves.
Vas riure com distret i vas començar a caminar cap al llit fent ziga-zagues. Anaves begut, la teva manera de mouret i la pudor dalcohol et delataven. Mentre avançaves cap al llit em vas contestar amb veu borrosa:
No et preocupis, reina. És que he estat amb uns col·legues i passa el que passa. Hem pres unes quantes copes i hem perdut una mica la noció del temps.
Vas arribar a lalçada del llit i et vas asseure al meu costat; feies un tuf a alcohol insuportable!
Collons Miquel, mhas fet patir molt! Avisam la propera vegada que vinguis tard i sobretot, controla el que beus. Estàs completament borratxo!
Borratxo i calent. Eva, perquè no cardem un polvo? em vas xiuxiuejar a cau dorella.
No en tinc ganes, Miquel! Demà em toca treballar i estic molt cansada.
En aquell moment, la cara et va canviar; set notava quelcom enfadat. Semblava, com després vaig entendre, que shagués despertat un profund sentiment de fúria a dins teu.
Què mhas dit? vas preguntar-me amb to amenaçador.
Jo, preocupada per la teva reacció i per lodi creixent que veia en la teva mirada, et vaig contestar vacil·lant:
Miquel, mespantes una mica. Avui no en tinc ganes, esperem fins demà.
Llavors del no-res va sorgir un llampec que va fuetejar la meva cara. Vaig notar amb la mà esquerra com la meva galta cremava. Mentrestant, tu vas aprofitar el meu desconcert i et vas abalançar damunt meu immobilitzant-me.
Què has dit? Eva, em sembla que no the escoltat bé. Has dit que no en tens ganes o que vols que fotem un clau?
Estava totalment descol·locada, només vaig encertar a contestar-te mig plorosa:
Què collons has fet, Miquel? Estàs boig? No en tinc ganes.
Et vas quedar primer pensarós i després vas riure a laire. Em vas mirar als ulls, fora dels teus cabals.
Així que no en tens ganes! No et preocupis que ara te les faré venir.
Llavors vaig conèixer al dimoni en persona. Estaves posseït per una ira incontrolable, vas començar a colpejar-me un cop i un altre. Em plovien pals per totes bandes mentre escoltava de fons la teva veu:
I ara, mala puta, tens o no tens ganes?
Em vas començar a despullar esqueixant-me la roba. Havies perdut el rumb, lalcohol et dirigia. Al principi vaig intentar oferir resistència, però al final em vaig sotmetre veient que la meva oposició només servia perquè rebés més patacades. Em vas despullar completament i em vas violar esquinçant-me lànima.
Així Eva, això magrada, magrada molt
De tant en tant em tornaves a picar i veia que en fer-ho gaudies més. Al final et vas escórrer i vas quedar-te estirat a sobre meu; sentia com em cremava el teu alè a whisky. Vas treure el penis de dins meu i vas jeure al meu costat. Només vaig escoltar com deies: Thas portat molt bé Eva, estic orgullós de tu. Passada una estona et vas quedar dormit com una soca.
Em vaig quedar mirant la foscor que menvoltava i que sendinsava dins meu. Em sentia bruta, ultratjada. Vaig plorar una bona estona i després vaig anar cap al lavabo. En veurem al mirall no em vaig reconèixer. Tenia la cara destrossada! Me la vaig netejar tenyint laigua de sang i després em vaig asseure a la tassa del vàter. Vaig plorar fins que em pensava que no tenia més llàgrimes i llavors men vaig anar cap al llit. Vaig veuret i vaig descobrir desconcertada, que tot i el mal que mhavies fet, encara testimava. Vaig pregar a Déu perquè només haguessis tingut un mal dia. Aquella nit vaig pensar molt, i contràriament al que creia, encara vaig plorar una mica més. Encara em quedaven llàgrimes.
2
Lendemà al matí vaig gastar molt maquillatge per intentar dissimular els blaus i els morats, però no ho vaig aconseguir. Des del mirall em contemplava una dona amb la cara destrossada i el llavi partit, plena del temor que provoca no saber què passarà a partir de llavors.
Quan em vaig llevar ja no hi eres. Havies marxat a treballar sense dir-me res; sense donar-me cap excusa, sense fer-me un petó. Vaig sospirar i vaig agafar forces per anar a la feina.
Al carrer, em vaig fondre amb el xivarri de la Girona que començava a llevar-se. Sentia el soroll dels cotxes, la fressa de les persianes dels comerços a laixecar-se Era un conjunt de coses en les quals cada dia magradava fixar-me, però que avui, simplement passaven al meu voltant. Deambulava pels carrers pensant encara en el que mhavia passat la nit anterior El meu cor pesava com el plom, la meva ànima es feia moltes preguntes.
Vaig arribar al cor del carrer Joan Maragall i vaig començar a pujar les escales que condueixen a loficina on, avui en dia, encara treballo. És un pis on, sis persones, realitzem tasques administratives. Jo comparteixo despatx amb la Paqui. És una dona duns quaranta-cinc anys, que per ledat que té, es conserva prou bé. El seu gest juvenil i el seu cabell llarg i castany fan que sembli més jove, però les arrugues que té al voltant dels ulls la delaten. És una persona simpàtica, i sobretot, molt bona amiga.
Em vaig aturar per un moment davant de la porta principal, i quan vaig creure que els meus pensaments estaven ordenats, vaig entrar al pis oficina. Només entrar-hi vaig veure la Paqui parlant amb en Frederic, el meu cap. És un home duns seixanta anys, de cabell blanc i abundant; la seva barba és espessa i canosa. Els seus ulls blaus no han perdut gens de la brillantor que devia enamorar a les mosses quan era jove. És un cap bondadós i comprensiu, a qui estimo com si fos el meu segon pare.
Al veurem els dos van posar cara despant. La Paqui va ser la primera que va venir cap a mi i em va preguntar preocupada:
Déu meu, Eva. Què tha passat?
Res, Paqui. He caigut per les escales. No és res greu. Només tinc el cos adolorit.
La Paqui i en Frederic es van mirar. Crec que tenien dubtes que la meva història fos certa; ho notava a les seves cares, però sobretot, en els seus ulls.
Segur que has caigut per les escales, Eva? va preguntar-me en Frederic.
Vaig mirar cap a una altra banda. No volia creuar-me amb la seva mirada i posar-me a plorar. Havia de ser forta. Potser en Miquel només havia tingut un mal dia, no el podia deixar malament davant de ningú.
Doncs sí vaig contestar amb falsedat. Les escales estaven fregades, anava molt de pressa i he relliscat. Coses que passen.
I has anat a lhospital? va preguntar-me en Frederic preocupat. Potser tens algun ós trencat.
No hi he anat. Però em trobo bé, de debò.
Vés a lhospital i mira-tho bé va insistir ell. No tho descomptaré pas de la nòmina, noia.
Tho agraeixo molt, però no caldrà. No et preocupis. Ara faig unes quantes factures i sem passarà tot. Ara mateix mhi poso.
Els vaig esquivar i em vaig dirigir a la meva taula. Em vaig asseure, camuflant el dolor que vaig sentir al fer-ho, i vaig engegar lordinador. En Frederic va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir amb veu fluixeta:
Ja saps que mho pots explicar tot. I si thas dagafar algun dia lliure pel que sigui, ja saps que pots fer-ho. No tel trauré dels dies de vacances.
Gràcies, Frederic vaig pronunciar amb veu tremolosa.