Al final, i pensant que aquella dona no em feia cap mal, vaig deixar de donar-li importància. Tot i això, cada vegada que la veia mera impossible controlar el nerviosisme que em provocava.
Qui era aquella dona? Què volia de mi? Per què només la veia en reflexos i somnis? Per què ningú més la veia? Les preguntes samuntegaven una sobre laltra a dins el meu cap.
14
El dijous vaig tornar a treballar.
De mica en mica sanaven reduint les marques de violència del meu cos. A la cara, unes capes de maquillatge van amagar molt bé els blaus; només el llavi una mica partit delatava el que havia passat la setmana passada.
Aquell dijous quan vaig entrar a loficina vaig tenir una rebuda que no mesperava. A primera fila hi havia la Paqui i en Frederic i darrera seu estaven la resta de companys de loficina. La Paqui portava un ram de flors preciós a les mans. Es va dirigir cap a mi i em va donar un parell de petons i una abraçada.
Malegro tant de veuret Eva! Això és per tu. Un detallet de part de tots nosaltres.
Vaig agafar el ram de flors emocionada i després vaig recórrer amb la vista als meus companys. Tenia molta sort de treballar amb tota aquella gent! Vaig tossir per aclarir-me una mica la veu i els hi vaig dir commoguda:
Gràcies a tots. De debò, gràcies.
Després, un per un van venir a saludar-me. Ningú va gosar preguntar-me què mhavia passat perquè ja ho sabien. Malgrat que ningú em va dir de manera oberta que denunciés a la persona que mhavia fet allò, la cara i expressions de molts dells així mho insinuaven.
Lúltim a saludar-me va ser en Frederic. Vestia elegant com sempre; enmig de la seva barba blanca i espessa emergia un ampli somrís.
Benvinguda de nou a bord, Eva.
Jo Frederic vaig contestar-li una mica emocionada. No sé com agrair-te el que estàs fent per mi.
Vinga dona, si no és res
Li vaig mirar als seus meravellosos ulls blaus (que ara començaven a brillar).
Estic molt feliç de tenir aquesta feina, de tenir aquests companys i de tenir-te a tu com a cap. Crec que no em mereixo tot això, almenys no tant.
Eva, tu et mereixes això i molt més. No en tinguis cap mena de dubte.
Em van entrar ganes dabraçar-lo com una filla faria amb el seu pare, però no vaig gosar; simplement el vaig mirar i li vaig dir amb el to més franc que vaig poder:
Gràcies, Frederic. De tot cor.
De fons la simfonia de loficina començava a gestar-se. La música dels ordinadors iniciant una nova sessió, els telèfons sonant, el fax rebent missatges La música que des de fa una setmana desitjava tornar a escoltar.
Em vaig acomiadar den Frederic i vaig anar a asseurem a la meva taula. Al costat della, hi havia una bossa de viatges enviada per una empresa de missatgeria.
I això què és? vaig preguntar-li estranyada a la Paqui.
No ho sé. Ho van enviar per a tu el dilluns.
Vaig obrir la bossa i vaig reconèixer objectes familiars: roba, fotos, alguna figura per decorar A dins també hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir la nota que contenia:
Tot això em sembla que és teu.
Avui aniré a apuntar-me a un centre de desintoxicació.
Testimo molt, Eva.
Perdonam pel que the fet.
Sempre teu si tu vols.
Miquel.
Què hi ha dins la bossa? em va preguntar curiosa la Paqui.
Res. Coses que em vaig deixar amb les presses a casa den Miquel, ja ho miraré més tard. Ara posem-nos a treballar, deu haver-hi molta feina endarrerida.
El matí va passar en un tres i no res a loficina. La Paqui i jo vam aprofitar per recuperar converses perdudes, li vaig explicar tot el que mhavia passat. Ella em va dir que, decidís el que decidís respecte a en Miquel, vigilés molt. La Paqui no volia que em tornessin a fer mal, i molt menys, perdrem.
Després de dinar a casa amb la Sandra vaig tornar a treballar.
Aquella tarda em vaig trobar malament. Vaig anar diverses vegades al lavabo amb nàusees i ganes de vomitar. Vaig pensar que podia tenir alguna passa de la panxa o que havia menjat quelcom en mal estat.
A la nit, una vegada arribada a casa, vaig sopar suau; però el malestar no acabava de remetre. Per molt que ho vaig pensar, no vaig poder recordar lúltim dia que havia tingut problemes estomacals.
15
El cap de setmana va passar volant.
A la Sandra li va tocar treballar i ens vam veure poc. Acostumava a laborar almenys dos caps de setmana al mes perquè lhi pagaven molt bé. Sentia una mica de llàstima per ella, perquè veia que treballava massa. Jo li donava diners per estar a casa seva i compartíem despeses. Tot anava molt bé entre nosaltres dues; érem quasi com germanes de sang, les dues grans amigues del carrer Aragó de Barcelona.
El malestar general que havia tingut el dijous no va remetre aquells dies i el dilluns em vaig llevar encara una mica malament. Tot i aquest malestar, vaig decidir anar a treballar a loficina. La Paqui i jo ens vam posar al corrent del que ens havia passat el cap de setmana. Quan li vaig dir que encara tenia molèsties, la Paqui em va sorprendre amb una pregunta inesperada.
Eva, et puc fer una pregunta estúpida? La regla et ve amb normalitat, veritat?
Després de la sorpresa inicial, vaig començar a recordar i a fer càlculs menstruals.
Fa una setmana que mhauria dhaver vingut. És una mica estrany perquè tinc la regla molt regular, però sem deu està retardant pels maltractaments i les situacions de tensió que he tingut aquests dies.
Prenies precaucions amb en Miquel?
Fins fa poc sempre ho havíem fet amb preservatiu. Les últimes tres setmanes però, havíem decidit de mutu acord començar a prescindir-ne. Potser ho hem fet un parell de vegades sense protecció, no més vaig mirar amb els ulls sincers a la Paqui. Havíem decidit que volíem tenir un fill. Jo nestava morta de ganes. Ja tinc trenta-dos anys i estic a punt de fer-ne trenta-tres
Segur que la Paqui em va comprendre. Creia que el millor que li havia succeït a la vida havia sigut tenir els seus dos fills.
Per la meva banda, la possibilitat que pogués estar prenyada em creava sensacions contradictòries. Si es confirmava lembaràs, malegraria moltíssim perquè últimament el fet de tenir un fill shavia convertit en una obsessió per a mi; però no mhavia doblidar que el possible allunyament definitiu den Miquel faria que el nen no tingués pare. Ràpidament però, vaig aturar aquestes elucubracions dient-me a mi mateixa: No mhaig de fer il·lusions, si el més segur és que no estigui embarassada. I si ho hagués estat no hauria perdut el nen després de la pallissa que havia rebut?.
Vols que comprem un test dembaràs i ho mirem? em va preguntar la Paqui traient-me de les meves cabòries.
Potser valdria més la pena esperar uns quants dies; potser només és un retard i el que tinc és un simple mal de panxa.
Més val sortir de dubtes. A lhora desmorzar baixem un moment a la farmàcia i en comprem un.
La Paqui era com si fos la meva germana gran, aquella que havia de tenir cura dels més petits. Lestimava molt i ella a mi també.