Adeu fantasmes
NADIA TERRANOVA
ADEU FANTASMES
Traducció de Judith Jordà
Títol original: Addio fantasmi
© Nadia Terranova, 2018
Publicat a Itàlia per Giulio Einaudi editore, Torí, 2018
Publicat dacord amb Nadia Terranova juntament amb lagència literària
Mala Testa Lit. Ag. i The Ella Sher Literary Agency
Primera edició: setembre del 2020
© de la traducció: Judith Jordà, 2020
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Impressió: Romanyà Valls
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
PRIMERA PART
EL NOM
Els nius només es fan on hi ha brutícia
Primer nocturn
La llum blanca de lEstret
Segon nocturn
Les sis i setze per sempre
Tres centímetres
Tercer nocturn (migdiada)
Lhora de les foscors
SEGONA PART
EL COS
La vida és un tancar i obrir dulls
Quart nocturn (migdiada)
Les coses que no fem
Cinquè nocturn
Coses terribles com si fossin normals, i potser a linrevés
Les cases dels altres
Bosses de plàstic negre
Sisè nocturn (migdiada)
Buidar
Setè nocturn
TERCERA PART
LA VEU
La infelicitat no era la regla de tothom, sinó lexcepció de casa nostra
Eternament (com un nocturn)
Fanals
LAnnunziata
La casa de lhome dels ninots
Vuitè nocturn
La tristesa inacabada
Ladeu
Nota al text
als supervivents
Sempre tenia la sensació que nosaltres érem una família estranya de gent que no era ni rica ni pobra, molt més rica que els pobres i molt més pobra que els rics, amb un jardí que era una cosa de rics, però amb un lavabo fosc on hi creixien fongs.
NATALIA GINZBURG, Infantesa
Un matí de mitjans de setembre la mare em va trucar per dir-me que al cap duns dies començarien les obres del sostre de casa nostra. I em va dir això exactament: nostra. Però jo ja tenia de feia temps una altra casa en una altra ciutat de la qual mhavia docupar, una casa que havia llogat amb una altra persona; ja no hi havia cap altra casa que pogués anomenar nostra, aquella etiqueta shavia esfumat quan en vaig marxar i amb el pas dels anys en vaig netejar els records amb una violència del tot refinada. Sí, ja sabia que el sostre sestava desplomant havia començat a desplomar-se quan vaig néixer i no havia parat desquerdar-se i de ploure pols i runa durant tot el temps que vaig viure allà dins però jo no nera responsable de cap manera, no tenim la culpa dheretar coses que no volem heretar i que ja hem rebutjat. Escrivia per a la ràdio falses històries reals que havien rebut una popularitat inesperada, tenia un home, una feina, una ciutat diferent, nits noves i un altre ritme.
La mare em va dir que sempre shavia hagut docupar dels problemes ella tota sola i que la casa li suposava una càrrega feixuga, que ja estava cansada. Arreglar el sostre, que era pla i enrajolat i que també servia de terrat, seria la seva última mostra de generositat, perquè evidentment no podia posar la casa en venda, atrotinada com estava, per després comprar-sen una altra de més petita i en bon estat. Em va dir que hi havia una empresa que arreglaria els esfondraments provocats pel mal temps, el mal aïllament i antigues reformes dels veïns, mentre a casa nostra i ho va tornar a repetir: nostra a sota del sostre, a sota dels peus i la feina dels obrers, ella i jo havíem dexaminar els mobles, utensilis i llibres per començar-la a buidar: no volia que un dia li pogués retreure que havia regalat els meus objectes, hi havia danar per decidir de quines coses em volia desprendre.
Vaig pensar que seria fàcil, perquè, a part duna capsa metàl·lica de color vermell que tenia guardada en un calaix, no volia res més.
Vaig ficar una mica de roba a la maleta i vaig comprar per internet un bitllet de tren per a lendemà. Miraria el paisatge per la finestra durant el llarg trajecte calabrès que discorre davant del mar fins a Villa San Giovanni i dallà agafaria el ferri cap a Messina per trobar-me amb la meva mare i donar-li el cop de mà que em demanava.
Aquella nit vaig somiar que mofegava.
El peu del meu marit reposant sobre el meu turmell escalfava el llit i, de cop, de la tebior de sota el llençol començava a entrar aigua.
Caminava com si sabés on anar i laigua em refrescava els turmells, els panxells, els genolls i després les cuixes, els malucs, la panxa, el pit i les espatlles, i fins i tot la barbeta i la boca, fins que, tan bon punt intentava parlar, desapareixia engolida per una onada. Feia un segon que estava caminant i al cap dun moment mestava ofegant: no se mentelava la vista ni perdia les forces, només passava això, que al cap dun moment entrava a la mar i el meu cos ja no existia.