Per acabar-ho de fer més repulsiu, el dia sha anat enfosquint, i ara cau un ruixim molest i persistent. Alguns hem cercat refugi sota el voladís que rodeja el pati. La majoria, en canvi, no es preocupen de protegir-se i aguanten la mullena, estoicament, amb lapatia resignada dels qui ho tenen tot perdut.
Sense poder-ho evitar penso en la mare. Me la imagino rere els vidres de la balconera mirant, obsessivament, la cantonada des don, aquest matí, li he fet adéu amb la mà. La veig, immòbil com una estàtua, amb la cara tan prop de les balconeres que les seves llàgrimes es confonen amb la pluja que regalima pels vidres.
Dia 30 dabril
Des de la caserna Carles Marx encara porto aquella fetor de ranxo aferrada al nasvan traslladar-nos a Canet de Mar. En baixar del tren plovia a bots i barrals. Aguantant un xàfec que portava totes les traces de convertir-se en un altre diluvi universal, vam pujar en formació pels carrers de la vila amb aigua i fang fins a mitja cama. Feia la sensació que tots els carrers shavien convertit en torrenteres. Potser els carrerons pels quals passàvem no eren res més que això: rieranys amb cases a banda i banda, que desembocaven a la riera que travessa la població i que, com una ganivetada llarga i ben donada, la parteix en dues meitats gairebé idèntiques. Va fer-me la impressió que Canet de Mar, com quasi totes les poblacions del Maresme, ha crescut contra corrent: com les anguiles. Dorigen eminentment marítim, el poble ha anat remuntant el corrent de la riera i ha allargassat les construccions a ambdós costats de la riba, de manera que la principal via daigua és també el carrer més important de la població. La nostra estada a Canet només ha durat tres dies. Es pot dir que solament ha servit per a prendrens la filiació, canviar les robes de paisà per luniforme militar, formar i rompre files, rompre files i tornar a formar innombrables vegades. Ah! I suportar les bromades dels sergents vells massa tarats o massa covards per anar al front, els quals es divertien dallò més amb la nostra inexperiència: «Algú de vosaltres és escrivent? Redéu, quants pixatinters! Ací teniu una bona ploma deien lliurant-los una escombra i demostreu que coneixeu lofici escombrant el pati». O bé: «Els qui sàpiguen distingir els metalls que surtin de la fila. Només dos? Doncs, apa! Cap a la cuina a netejar peroles fins que quedin tan brillants com la plata».
Ara ens dirigim a un poble que sen diu Sant Martí Sesgueioles. (Ja és prou estrany que encara conservi el «Sant». Desaparegueren dels noms dels pobles al mateix temps que abandonaren les fornícules de les esglésies.) Ignoro on cau, aqueix poble. Em penso que no ho sap ningú. A tots els qui ho he preguntat, no nhi ha hagut cap que sabés donar-men raó. Per poc lluny que es trobi no és gens previsible dendevinar quan hi arribarem ni si serà en tren o caminant. La màquina que ens estira una vella màquina a la qual tota la força se lin va en fum és incapaç darrossegar la renglera de vagons que porta enganxats. De vegades ens quedem aturats entre dues estacions, i quan la caldera torna a tenir una mica de pressió, arrenquem de nou. Uns quilòmetres més avant, la màquina sobstina a no continuar i es para escampant fum i foc com la testa dun atrotinat drac de festa major.
A poc a poc, ací em paro i allà hi torno, anem deixant enrere les estacions. Amb la frescor del capvespre sembla que la locomotora seixoriveix, i les parades esporàdiques, en qualsevol descampat, no sovintegen tant com abans. Per distreure la monotonia algú enceta una cançó coneguda, la qual, immediatament, és corejada per tothom. Una de les que té més èxit és «La Cucaracha». De la versió original només sen conserva la tonada i la retronxa, mentre que les estrofes són improvisades per un solista de torn. Quan la lletra és actual i, sobretot, quan va condimentada amb una bona dosi dhumor i picardia, arrenca sorolloses riallades i prolongades salves daplaudiments.
A laltre cap de vagó una veu detonant baladreja:
Ens han fotut en un tren,
een
vell, xacrós i escotifat,
aat
sabem quan hem arrencat
aat
però ignorem si arribarem!
Com sen diu del poble on anem? em pregunta el noi del meu costat.
Sant Martí Sesgueioles li contesto.
No saps si falta gaire per arribar-hi?
Jo marronso despatlles.
Ni puta idea! exclama, amb cara densopiment, un vailet que seu davant nostre.
Deu haver-hi cada xavala! diu el que mhavia preguntat pel nom del poble. I es posa a cantar:
Sant Martí Sesgueioles
oles
té fama pels seus melons;
oons
per mostra en porten les noies
oies
dos de tendres i bufons!
Casualment el xiulet de la màquina ara, fins i tot, ja xiula se suma a les rialles i els aplaudiments. Un cor de veus desafinades, afòniques de tant cantar, entona la retronxa:
La cucaracha,
la cucaracha,
ya no puede caminar;
porque no tiene,
porque le falta,
la patita de detrás.
Dia 1 de maig
La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap lestona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, latur era definitiu. Acabàvem darribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama duna munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb lajut de les quals es pouava laigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació duna estrofa.
Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.
En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria dara endavant. Dos xicots, escollits a latzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. Lordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit daviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.
De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina dun Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que sanava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, sallargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de laltre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que shavien alçat al pas rabent dels homes sajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. Lescena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura daquell oficial dempeus sobre la cabina del camió com pilot duna estranya nau que navegués en un mar de boira adquiria un gran dramatisme.