Diàriament sincorpora gent nova als batallons. Es tracta dhomes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que sha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de latac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, sha vist augmentada amb la recent incorporació dun home de vint-i-vuit anys, que anomenem lAvi, i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir lesquadra completa.
Es pot dir que no fem res. La falta doficials i sergents ens lliura de tota mena dinstrucció. Ens passem el dia ajaçats dormitant al so cadenciós de les cigales que, com nosaltres, gandulegen a lombra, no gaire densa ni massa reconfortant, de les oliveres davall les quals estem acampats. A poca distància, una processó de pollancs, verds i ufanosos, marquen el curs del canal dUrgell. Cada migdia baixem a banyar-nos-hi. Ens deixem portar pel corrent, tan ràpid ací, i anem a parar qui sap on. Aleshores tornem enrere per un caminoi que hi ha dalt del marge. Com que ens banyem a pèl, mai no falta un bromista que crida: «Una dona!», i això ens obliga a llançar-nos a laigua tèrbola del canal perquè la seva intransparència tapi les nostres vergonyes. Laltre dia, cansat de capbussar-me en va, no vaig fer cas del crit, tantes vegades repetit, i em vaig topar amb una dona duns vint-i-cinc anys, la qual, en veurem daquella manera i un cop vençut lestupor inicial, esclatà a riure com una boja.
Aquest matí el comissari duna altra companyia el nostre va desaparèixer durant el combat ha vingut a fer-nos una xerrada. Ell nha dit «instrucció teòrica». Era un home amb aspecte pagès, de posat tranquil i caràcter obert, i ens ha autoritzat a parlar amb tota llibertat. En Barceló ho ha aprofitat per a buidar tot el que portava al pap. Ha començat fent retret de la tàctica emprada en aquella ofensiva que el comissari nha dit «ofensiva de maig».
Aquell absurd llançament de masses contra unes línies sòlidament fortificades i magníficament defensades ha dit en Barceló podria ser comparat a la tossuderia dun ximple del meu poble que sentestà a enderrocar una paret a cops de cap. Lobstinació del nostre comandament ens costà trenta mil baixes i, a fi de comptes, no es pogué avançar gaire més de mitja dotzena de metres quadrats.
Vint-i-vuit mil lha rectificat el comissari.
Metres quadrats? ha preguntat en Barceló amb ironia.
Vull dir que en lloc de trenta mil baixes, com tu has assegurat, només nhi hagué vint-i-vuit mil.
I us semblen poques? Si els meus números no fallen, i juraria que no, repartides pels set dies que durà lofensiva, representen la trista realitat de quatre mil baixes diàries. Set dies durant els quals va ser liquidada una companyia cada hora. Vint-i-quatre companyies diàries totalment delmades; esborrades de les llistes com si mai no haguessin existit.
Lofensiva de maig va servir, més que res, per a sospesar el veritable potencial de lenemic en vista a futures operacions ha dit, sense gaire convenciment, el comissari.
Em sembla, doncs, que la contundència de lenemic quedà demostrada des del primer moment. Persistir resultava tan suïcida com En Barceló no ha acabat la frase. Com si, sobtadament, li hagués vingut a la memòria quelcom que havia oblidat, ha dit: No us he pas dit com va acabar la ceba daquell ximple, veritat? Si alguna vegada aneu al meu poble, veureu lesquitxada que va deixar a la paret. Casualment encercla el recinte del cementiri. Ell rau a laltra banda, sota tres pams de terra, amb el crani esberlat
Dia 20 de juny
Havent dinat mhe lliurat a la migdiada ajagut a lombra duna olivera. La becaina deu haver-se allargat més del compte i la calor lha convertida en son profund. Mhan despertat els crits i les rialles dels companys que jugaven a futbol. Es veu que el partit ja feia estona que durava perquè els he sentit que comentaven:
Guanyem nosaltres per cinc gols a dos!
Ep, això és falta! Heu entrat dos contra un. Posa la pilota al seu lloc
«Gols, falta, pilota» Pel meu magí, encara emboirat per lensonyament, hi giravoltaven aquestes paraules com si es trobessin atrapades en els solcs laberíntics del cervell sense encertar la sortida. «Gols, falta, pilota» On era jo i, sobretot, què hi feia? La impaciència em consumia i, això no obstant, he optat per no obrir els ulls. En la penombra de les parpelles closes he intentat desxifrar les paraules clau on i què. De la mateixa manera que un jugador empedreït col·loca les seves cartes luna sobre laltra amb exacta precisió i lentament, gairebé imperceptiblement, va pinxant-les per a descobrir-ne la pinta, jo també he anat identificant, separadament, tots els sorolls que captava la meva oïda: el lladruc dun gos; un tro somort i continuat a la llunyania; el cloqueig distant, tot just perceptible, dunes gallines; el zumzeig estrident de les cigales; les veus dels jugadors de futbol No, encara no podia obrir els ulls; seria com destapar totes les cartes de cop i jo, com el jugador empedreït, volia fruir tota la intensitat del joc sense perdren ni una sola engruna.
Es respirava una certa pau, tanmateix. Res no mevocava els horrors de la guerra. Despertava, tal vegada, dun malson? Estàvem realment en guerra o només ho havia somiat? No seria que, com tantes vegades, havia sortit dexcursió amb els amics del poble i, mentre ells jugaven a pilota, jo havia caigut en una mena densopiment angoixós?
Gol! han cridat unes veus.
He obert els ulls. Estava estirat a terra, de panxa enlaire, i per entremig del brancatge de lolivera salbirava un cel intensament blau. He tombat el cap, a poc a poc, temorós del que la realitat pogués presentar-me. Uns companys vestits de soldatno eren pas els meus amics del poble! donaven puntades de peu a un manyoc que els servia de pilota. Quatre fusells, amb les baionetes clavades a terra, simulaven els pals de les porteries. Ara ja sabia on em trobava i què hi feia. Les cartes havien quedat al descobert i em mostraven una pinta dissortada.
Passa-me-la!
Meva!
Xuta fort!
He tancat els ulls, novament, i durant una bona estona he somiat despert. Em feia la il·lusió que tot era com jo mhavia imaginat: que aquell cloqueig distant, tot just perceptible, no era el de les metralladores, que el tro somort i continuat no eren els dispars dels canons llunyans I lespectacle dels companys jugant alegrement a futbol, mentre la guerra continua inexorable, se mha fet odiosament insuportable.