Aquell esdeveniment m'havia omplert d'un sentiment d'incertesa sobre el destí, i d'un somnieig vague que no m'abandonava. En els poetes, llegia de preferència allò que recordava la brevetat de la vida humana. Trobava que cap objectiu no pagava la pena de cap esforç. És prou singular que aquesta impressió s'hagi afeblit precisament a mesura que els anys s'han acumulat sobre meu. ¿Deu ser perquè hi ha en l'esperança alguna cosa de dubtós, i que, quan es retira de la carrera de l'home, aquesta carrera pren un caràcter més sever, però més positiu? ¿Deu ser que la vida sembla tant més real quan totes les il·lusions desapareixen, de la mateixa manera que el cim dels penyals es dibuixa millor en l'horitzó quan els núvols es dissipen?
En deixar Göttingen, em vaig establir a la petita ciutat de D***. Aquesta ciutat era la residència d'un príncep que, com la major part dels d'Alemanya, governava amb suavitat un país de poca extensió, protegia els homes il·lustrats que anaven a instal·lar-s'hi, permetia a totes les opinions una llibertat perfecta, però que, limitat per l'antic costum a la companyia dels cortesans, només reunia entorn seu, per això mateix, uns homes en gran part insignificants o mediocres. Vaig ser acollit en aquesta cort amb la curiositat que inspira naturalment tot estranger que ve a rompre el cercle de la monotonia i de l'etiqueta. Durant alguns mesos no vaig reconèixer res que pogués captivar la meva atenció. Estava agraït de l'afabilitat que se'm mostrava; però adés la timidesa m'impedia d'aprofitar-me'n, adés la fatiga d'una agitació sense finalitat em feia preferir la solitud als plaers insípids que se'm convidava a compartir. No sentia antipatia per ningú, però poques persones m'inspiraven cap interès; tanmateix els homes s'ofenen amb la indiferència, l'atribueixen a la malvolença o a l'afectació; naturalment, no volen creure que s'hi avorreixen, amb ells. A vegades mirava de contenir la meva llangor; em refugiava en una taciturnitat profunda: es prenien aquesta taciturnitat per desdeny. Altres vegades, cansat jo mateix del meu silenci, em deixava anar amb algunes facècies, i el meu esperit, posat en moviment, se m'enduia més enllà de tota mesura. Vaig fer conèixer en un dia totes les ridiculeses que havia observat durant un mes. Els confidents de les meves expansions sobtades i involuntàries no me n'agraïen cap, i tenien raó; car era la necessitat de parlar que s'emparava de mi, i no la confiança. Havia contret, en les converses amb la dona que havia desenvolupat primer les meves idees, una invencible aversió per totes les màximes comunes i per totes les fórmules dogmàtiques. Quan sentia, doncs, que la mediocritat dissertava amb complaença sobre uns principis ben establerts, ben incontestables en matèria de moral, de conveniències o de religió coses que col·loca ben sovint al mateix nivell, em sentia empès a contradir-la, no pas perquè hagués adoptat unes opinions oposades, sinó perquè estava molest davant una convicció tan ferma i tan maldestra. No sé pas quin instint m'aconsellava, d'altra banda, de no refiar-me d'aquells axiomes generals tan exempts de tota restricció, tan purs de tot matís. Els necis fan de la seva moral una massa compacta i indivisible, per tal que es barregi tan poc com sigui possible amb les seves accions i els deixi lliures en tots els detalls.
Ben aviat vaig adquirir, amb aquesta conducta, una gran reputació de lleugeresa, d'escarni, de dolenteria. Les meves paraules amargues foren considerades proves d'una ànima rancuniosa, les meves bromes un atemptat contra tot allò que hi havia de més respectable. Aquells de qui havia comès l'error de burlar-me trobaren convenient fer causa comuna amb els principis que m'acusaven de posar en dubte: ja que, sense voler-ho, els havia fet riure els unas a costa dels altres, tots s'uniren contra mi. Digueren que tot fent remarcar les seves ridiculeses, traïa una confidència que m'havien fet. Digueren que, en mostrar-se als meus ulls tal com eren, havien obtingut de la meva part la promesa de silenci: jo no tenia consciència d'haver acceptat aquell tracte massa onerós. Ells havien trobat gust a esplaiar-se: jo en trobava a observar-los i a descriure'ls; i allò que anomenaven perfídia em semblava una compensació del tot innocent i ben legítima.
No em vull, de cap manera, justificar: he renunciat des de fa temps a aquest ús frívol i fàcil d'un esperit sense experiència; simplement vull dir, i això més de cara als altres que no per mi, que estic actualment a cobert del món, que cal temps per acostumar-se a l'espècie humana, tal com l'interès, l'afectació, la vanitat i la por ens l'han feta. L'estupefacció de la primera joventut, davant d'una societat tan postissa i tan treballada, més aviat revela un cor natural que no pas un esperit malèvol. Altrament, aquesta societat no té res a témer. Pesa de tal manera sobre nostre, la seva influència sorda és tan i tan potent, que no tarda gaire a afaiçonar-nos amb un motlle universal. Llavors ja només ens sorprenem de la nostra antiga sorpresa, i ens trobem bé sota la nostra nova forma, de la mateixa manera que acabem per respirar lliurement en un espectacle saturat per la multitud, mentre que en entrar-hi no hi respiràvem sinó amb esforç.
Si alguns s'escapen d'aquest destí general, reclouen en ells mateixos el seu dissentiment secret; perceben en la major part dels ridículs el germen dels vicis: no en fan més broma, perquè el menyspreu substitueix el sarcasme, i el menyspreu és silenciós.
S'establí doncs, en el petit públic que m'envoltava, una inquietud vaga respecte del meu caràcter. No podien citar cap acció condemnable; tampoc no me'n podien discutir algunes que semblaven presagiar la generositat o l'abnegació; però deien que era un home immoral, un home poc segur: dos epítets feliçment inventats per insinuar els fets que s'ignoren, i deixar endevinar allò que no se sap.