Dos missatges, el de Banyoles i el de Biar, igualment interessants i que afavoreixen que anem un poc més lluny de lo que rebem sovint en els mitjans de comunicació social o mitjançant els patrocinadors de festes patronals, més duna vegada presentades com a populars i, així, com si no tinguessen un origen religiós.
Al cap i a la fi, aquest interés per les arrels i que hi haja un mena desperit emprenedor que promoga la difusió cultural i que contribuesca a crear esperit de comunitat, va en línia amb paraules com les que podem llegir en Pòrtic, per mitjà dun escrit de Mn. Joan Roig i Montserrat dins del llibre Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia4, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén Sagunt, any 2000): Un poble que vulga sobreviure cal que mantinga les arrels, les ha de cultivar, les ha de conéixer. Les arrels dels pobles no són altres que la seua fe, la seua història, les seues tradicions... i no cal dir que a les arrels, a la base de Sagunt, hi ha la devoció als gloriosos Sants de la Pedra Abdó i Senén, amb el seu patronatge sobre els llauradors i amb la seua antiga confraria. Aquestes paraules referents a Sagunt (ciutat de la comarca del Camp de Morvedre), també són aplicables per a moltes poblacions, fins i tot, a les que tenen molt arrelada les confraries (com ara, Banyoles), o bé actes festius des de fa dècades, i per a qualsevol cultura.
Tornant al llibre La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), lautor afig que el cristianisme, amb el pas dels anys, ha acollit celebracions antigues i anteriors al naixement (i al triomf) del cristianisme en las que acontece el fenómeno de evangelización o aculturación de la cosmovisión5 cristiana. El préstamo mutuo de los rituales festivos tradicionales, precristianos o indígenas, y de los cristianos, ha propiciado y provocado el origen de muchas celebraciones que constituyen un capítulo abigarrado6 y destacadísimo de la religiosidad popular medieval (p. 410). De fet, per exemple, la festa dels Sants de la Pedra, com podem llegir en el llibret Abdon i Senén, damunt la pedra ferma, de Mn. Martirià Brugada i Clotas, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (1a. edició, 2004), vinculada a les tasques agrícoles, començaria a introduir-se amb força en el segle XV: Fou el 1377 quan el bisbe de Girona, Bertran de Mortrodon, decretà que es pregués als dos sants per la prosperitat de la terra i de lagricultura. La crítica situació del moment sho valia. El decret propagador del bisbe donaria els seus resultats arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Balears, a lAragó i a altres indrets (pp. 20-21).
Moltes de les festes que es celebren en lany, i, en aquest cas, la dels Sants de la Pedra, tenen lloc en estiu, i, concretament, en u dels dos primers mesos daquesta estació (en juliol), quan es considera (com ho manifesten molts refranys), que encara està activa la faena del camp relacionada amb la collita del forment i daltres cereals i, a més, abans de lentrada dagost, mes principalment relacionat al raïm i, en molts casos, a linici de la verema (la qual, simbòlicament, es presenta en setembre). En altres paraules, la festivitat (30 de juliol) i la festa dels Sants de la Pedra (fins i tot, en el segle actual), solen coincidir amb la plena joventut del calendari agrícola.
Quant a lany agrícola, direm que Francisco Javier Fernández divideix el calendari en tres apartats i, en el segon, inclou la primavera i els dos primers mesos de lestiu. Altres fonts consultades, només el divideixen en dues parts, la de creixement de llum (així com en la vida biològica ho fem del naixement a la joventut) i la de decreixement solar (equivalents, en la vida humana, a les etapes de ledat adulta i de la vellesa). Mincline per la segona, la del creixement i la del decreixement tot i que hi ha hagut una relació metafòrica entre les estacions i les distintes parts de la vida humana: primavera / infantesa, estiu / joventut, tardor /adultesa, hivern / vellesa. El motiu pel qual preferesc aquesta és perquè hi ha molts personatges mitològics i religiosos que lliguen amb aquesta dualitat (per exemple, Demèter i Persèfone, Sant Joan Baptista i Jesús..) i crec que els Sants de la Pedra en són un exemple més.
Si bé la primera part de lestiu està més relacionada amb lacció i amb la faena (juny i la corbella o la falç al puny) i amb la collita del forment (la qual prossegueix en juliol), la segona (agost i setembre), ja ho estan més bé amb el declivi de les hores de sol, amb el most (com ho mostren molts refranys dagost) i a la verema (ben clàssica del mes de setembre i, puntualment, també de les primeres setmanes doctubre). Tot això explicaria per què, en paraules de Francisco Javier Fernández, en la primavera i en lestiu, En España y en casi todas partes, dentro de las coordenadas de la cultura occidental sobre todo, se creía que () estaba situado el momento álgido de la fecundidad vegetal y animal (p. 411).
En canvi, per a aquest estudiós de la religiositat medieval, El tercer ciclo de este calendario de inspiración agraria, situado cronológicamente en los últimos meses del verano y en los umbrales del invierno, es lógicamente el relacionado con las labores de recolección, un período decisivo para la subsistencia de sociedades dependientes primordialmente de la tierra (p. 411). I és que, sobretot, des de setembre (i més, quan encara no estava present el canvi climàtic que ara vivim), les persones ja miraven més de cara a lhivern, a la roba de mànega llarga i dentretemps, o bé al retorn a la preparació per a lany següent i a una acció més passiva, i apareixerien, com ara, la festa de Tots Sants (amagar el ventall i traure els guants7, 1 de novembre) i dAdvent (les quatre setmanes anteriors a la celebració del dia de Nadal, 25 de desembre). Sobre el tema del calendari agrícola, ja en parlarem, de manera més esplaiada, en lapartat Els llauradors.
Així mateix direm que, amb unes paraules molt encertades sobre la idea de festa, i amb què estic dacord, Francisco Javier Fernández parla dun folklore de cada pueblo, con elementos muy repetidos y con valencias y capacidades significativas en todas o casi todas las culturas que se resisten a ser circunscritas en épocas o períodos históricos clásicos y cerrados (p. 412).
I, finalment, per a entendre millor lesperit amb què es celebraven festes religioses com la dels Sants de la Pedra (i, si més no, fins a ben avançat el segle XX, sobretot, per la gran influència que tingué la filosofia de laplicació de les línies a seguir que sorgiren del Concili de Trento), inclourem unes paraules tretes del llibre Memòries dun capellà del segle XVIII8, títol amb què Emili Casanova (per mitjà de la transcripció, del 2002, duna obra de Josep Esplugues, Per a el bon govern de esta església9, lingüísticament adaptada), exposa unes memòries dun mossén valencià del segle díhuit, Josep Esplugues (1705-1787), qui feu de rector de Montaverner (la Vall dAlbaida) entre 1731 i 1787 i que, a més, es mostrà a favor del valencià. En aquesta obra, hi ha una introducció que aporta informació molt interessant, sobretot, perquè ens presenta una visió diferent del segle de les Llums: El concurs i la alegria fonc universal. En lo poble es discorria que a penes faltaria algú a esta funció tan desitjada. Tots vitorejaven al temps de clavar eo assentar la primera i demés pedres10 fent-se harmonia entre el cor que cantava el psalm i el comú de grans i xics que vitorejaven, ni faltà concurs de forasters de pobles circumveïns que, noticiosos de esta funció, acudiren i celebraren juntament en los veïns. També es despararen molts trons de arcabussos i escopetes per a que tot ajudara i fóra major i més publicada la festa. Començada ja la obra i desahogada la alegria que mostraren en sos vítors i llàgrimes de no pocs ànimos devots i piadosos, entonà allí el retor en acció de gràcies el himne Te Deum Laudamus que continuà el cor cantant hasta entrar la processó hasta el altar major de la església a on concluït digué el retor les oracions pròpies de acció de gràcies de la Mare de Déu, dels Apòstols Titulars i dels Sants Màrtirs Patrons11, en què es donà fi a la funció (p. 131).