Després de lenfonsament de la Unió Soviètica lany 1991, lestat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de lunivers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i daltres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».
Els cubans continuen sent, si no profundament creients, sí religiosos en molts aspectes. Safirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. LEsglésia de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que lEsglésia ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de lenergia i la valentia que lEsglésia catòlica de Polònia va manifestar durant locupació comunista de lEuropa de lEst. LEsglésia no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu dAmèrica, des dAlaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit sentén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería, una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells desclaus. Els adeptes vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc es veuen pertot arreu.
Ingents masses de núvols samunteguen a lest, apinyats pel vent de lest, sempre aquest vent de lest, el vent dels traficants desclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a lÀfrica de loest, esclaus de lÀfrica de loest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a lHavana Centre, passant per lambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció dobstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia lambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en laire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol dhivern senfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. LHavana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de lhemisferi occidental!
En el vespre que comença, al carrer San Miguel, caminant cap a casa passo per davant del venedor dous, dret en el clot fosc que representa ser una botiga. Ven ous dacord amb la llibreta de racionament, cinc ous per persona i per mes, cinquanta pesos la unitat. Des del carrer entra una senyora minúscula de raça blanca, ben vestida amb una brusa blanca amb guarniment de randa, els cabells esclarissats, tenyits de blauet i ondulats. «Que hi ha ous?», demana. «No», li respon. «Potser un trosset de pollastre?». «Em sap greu», li diu el venedor dous, «ahir sense proveïment, avui tampoc, i demà segurament tampoc». Ella em somriu resignada. «Jo no em queixo», diu. «Tinc vuitanta-cinc anys i ho he vist tot. Vaig viure lentrada de Fidel a lHavana. No sempre tenim prou per menjar, i què? Vivim al Paradís. Només que els joves no ho saben».