En fi, tota aquesta patuleia es van malacostumar a fotre trets durant les carlinades. O això diuen... Expliquen que la majoria eren carlins i que, un cop acabada la guerra, molts dells es van acostumar a viure del conflicte i no van voler tornar a les feines del camp. Compti que surt més a compte fotre un cop de tant en tant que no pas haver de treballar de sol a sol. I doncs que són gent del país que sho coneixen tot de cap a punta, sempre sacaben escapant de la justícia i tenen a tothom ben acollonit...
Tot duna el traginer va adonar-se que lhomenot amb qui anava parlant sel mirava de fit a fit i, dentre els plecs de la jaqueta espellifada que portava, en treia lentament un gros coltell amb la fulla ben lluent i esmolada. Lhomenot no va pronunciar paraula, però lentament es va anar acostant al pobre traginer, que entre dents va dir-li:
Algun dia mhavia de tocar, redeu! Hi ha hagut un moment que ho he pensat... No em feu mal, agafeu el que vulgueu... Agafeu el que vulgueu que porto ben poca cosa...
Relat inspirat en històries explicades per Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, arran dalgunes converses mantingudes amb la gent de cal Lleis de Guils.
Al llarg de la segona meitat del segle xix, a lentorn del 1880, es produí a les valls pirinenques una revifalla del bandolerisme, similar a com havia succeït en altres indrets de Catalunya durant el segle xvii. Aquesta revifada del segle xix va ser com a conseqüència de la carestia deixada per les darreres carlinades. Liquidat oficialment el carlisme, molts dels que havien participat a les guerres shavien acostumat a viure del conflicte, i es resistien a tornar a treballar al camp. Fenòmens similars van esdevenir-se en altres moments de la història, com el cas dels maquis, després de la Guerra Civil, o el del contraban en moments descassetat i de manca de recursos.
Les cobles dels motarrots
Sobre els malnoms dels pobles del Cantó i els seus voltants
Ja sabeu què diu la corranda... va començar lAgustinet, tot cantant:
A la Guàrdia són gitanos,
a Biscarbó mascarats,
a Biscarbó mascarats,
a Pallerols ballaruques,
a Castellbò mata-sants.
Esparracats, de Llagunes.
A Argestues són golluts,
a Argestues són golluts,
a Rubió són negadeutes,
vantoleres de Taús.
Xiulets dOlp, a Sort són neros,
Trejuvell, saltabarrancs,
Trejuvell, saltabarrancs.
A la Seu en són sotanes
i guineus els de Solans.
Castellàs, arrencaarvelles,
pota-rois són els de Guils,
pota-rois són els de Guils.
Roballenya a Vila-rubla,
«De Bellpui tothom ne fui.»
A Espaén, tocaguitarres.
A Berén són bona gent,
a Berén són bona gent,
i diuen totes les trobes
que: «A Noves, cornuts i pobres!»4
Va acabar ell, entre grans riallades de tota la colla de xolladors amb qui anava, tot fent camí cap al poble de Solanell.
Ja veus tu si queda clar el fet de la gent de cada poble, amb aquests motarrots! anava continuant ell, amb la barjola a lespatlla i la gorra ben entaforada al cap.
Jo si pogués, a la corranda hi afegiria: «A Cassovall, cantalaires!», per la quantitat de pedres i cantals que us vau endur del monestir i de lantic poble per fer-vos les cases noves! va dir tot picant-li lullet a un que era de Cassovall.
I «A Canturri, guineuetes!». Més o menys com els de Solans perquè us amagueu al bosc a correcuita quan veieu algú acostant-se al poble va dir a un parell de germans que eren de Canturri.
Jo soc de Pallerols, i ja ho sabeu: «Els de Pallerols, ballaruques i ballarols!». Tot i que la cançó només ens digui ballaruques va dir mentre tirava un tros endavant del grup i es girava per poder mirar-sels bé a tots.
A veure a qui més tocarà el rebre... anava dient lAgustinet, tot mirant els membres de la colla. Ah! Mira aquell dAvellanet com samaga... Ja saps què diuen de vosaltres: «Els dAvellanet, secalls i cuques!», com aquest coi de terra eixuta que teniu al poble on no creix ni el que ja hi ha crescut! va dir-li tot duna, de nou entre grans rialles de tota la colla, ben divertits i entretinguts amb les seves ocurrències.
Avui no veig aquell de Saluet que a vegades sens uneix, però és igual, per si no ho sabeu: «A Saulet, magallaires!». Que sense aquesta eina sembla que no en saben, de fogar boïcs va dir, mentre tots es miraven entre ells a veure quina més en diria.
I a aquests dos que sempre van junts a tot arreu! Compta tu! Un de Vila-rubla i laltre de Solans, com diu la rima: «A Vila-rubla i a Solans, la nyigo-nyigo, nyigo-nyigo. A Vila-rubla i a Solans, sestimen com germans!». Tot i que jo més aviat us diria: «A Vila-rubla i a Solans, el Peirot us abraça per germans!» va dir als dos, que ja shavien agafat per les espatlles escoltant el compàs daquella tonada que havien sentit cantar tantes vegades.
A Castellbò us diuen mata-sants, però compteu que també us podrien dir mataossos, per aquella comedieta que feu pel carnestoltes en què perseguiu un bordegot disfressat dos que va repartint vi amb la bota per tot el poble va dir a un que no parava de riure amb els seus rodolins.
Tu no tenfadis, que ja sé prou don ets: «Els de Freixa, cagaolles!» perquè tot el dia dieu càgon lolla! va deixar anar a un que sho anava escoltant tot des dun tros enrere.
A sota aquell pi dallà dalt pararem per dinar una mica, però no patiu perquè entre nosaltres nhi ha un de Gramós, i ja ho sabeu: «A Gramós, dun pa en fan dos!» va dir a un pobre noi que feia estona que li anava recordant el seu poble.
I doncs que també nhi ha un de Junyent, ja ho tindrem tot perquè: «A Junyent, cassoles!» va dir a un altre que ja se lesperava.
I finalment, ja només ens en queda un a la colla de qui no hem dit res encara, aquell alt i gros dallà la punta, que és de Miravall. I «A Miravall, capcots!». I no mestranya, perquè allà on viuen només poden mirar cap avall! va acabar lAgustinet, traient-se la gorra entre els aplaudiments dels seus companys de colla.
Relat inspirat en els malnoms dels pobles del Cantó i la seva rodalia. Daquestes cobles nhi havia més duna versió. En aquest cas presento la que cantava Maria Riu, de cal Ferrer de Guils.
Tradicionalment, era habitual que tots els pobles tinguessin el seu motarrot, generalment de caràcter vagament descriptiu, que servia per identificar-ne els veïns.
En aquesta narració, el personatge que representa que canta cada cobla és lAgustinet de Pallerols, un xollador i músic de molta anomenada en els pobles del Pirineu a principis de segle xx, compositor de la famosa cançó El Gall Negre. Aquesta cançó va ser composta per Pere Cases, nom real de lAgustinet de Pallerols, arran dun incident ocorregut amb el capellà de Solanell, Anton Vidal. Resulta que el dia de lAscensió de lany 1919 hi havia un grup de xolladors dovelles que treballava a cal Gep de Solanell. Lamo de la casa va comentar a la colla que tot i que aquell dia era festiu els deixaria xollar si anaven a escoltar el rosari. Els xolladors van dir que sí, que hi anirien, però un cop arribats a lesglésia van estimar-se més quedar-se a fora. Avorrits de tant esperar, i capitanejats per lAgustinet, que era acordionista aficionat, els xolladors van començar a tocar i a cantar cançons de broma i una mica picants en referència al capellà, que es deia que sentenia amb la seva majordoma, fins que aquest, cansat de tant denrenou i sentint les tedioses cançonetes, va sortir de lesglésia amenaçant el grup davisar la justícia i de fer-los fora a cops de bastó.5