Anna Maria Vilallonga
Contes per a les nits de lluna plena
© de lobra: Anna Maria Vilallonga
© de ledició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
Edició: Apostroph
Disseny de coberta: La Mirada gràfica
Maquetació: Apostroph
Primera edició en paper: gener 2018
Segona edició digital: juny 2020
Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
www.apostroph.cat
apostroph@apostroph.cat
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot fer amb lautorització dels seus titulars, llevat de lexcepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments daquesta obra.
Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre dApostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.
E-mail: apostroph@apostroph.cat
Twitter: @postroph
Facebook: facebook.com/postroph/
Audiollibre
A través daquest enllaç
https://enveualtacat.wixsite.com/contesdellunaplena
pots escoltar alguns del contes daquest llibre amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, sota la direcció artística dAnna Maria Villalonga.
La contrassenya per accedir-hi és: Apostroph
Als meus germans Jordi i Elies, còmplices de jocs, dalegries i de tristeses, companys de vida
Pròleg
El psiquiatre i psicòleg Carl Gustav Jung postulava lexistència dun «inconscient col·lectiu», inherent a la naturalesa de lhome, que és universal i idèntic arreu, i que constitueix la matriu fonamental dallò que anomenem arquetipus. Els arquetipus regulen la nostra capacitat de simbolització i sencarnen al llarg de la història en els diferents corrents artístics i literaris. Dit duna altra manera: per a Jung tots els mites i tabús són el model inicial i primitiu de lespècie humana, repetit una vegada i una altra en tots i cadascun dels diferents individus.
No sé si aquesta és una manera massa ampul·losa de començar aquest pròleg i si és així espero que em disculpeu, però mha semblat oportuna perquè els textos que llegireu a continuació tenen molt a veure amb un imaginari que tots compartim. Com a part integrant duna societat i duna cultura, tots nosaltres tenim interioritzat un nodrit conjunt de llocs comuns i motius literaris. Són creences generals que segurament neixen de la macroidea darquetipus per acabar concretant-se en situacions, figures i personatges que tots podem identificar. La coneixença daquestes idees ladquirim a poc a poc, gradualment, des del bressol. I arriba un moment en què ja està. Resulta inevitable. Ho portem a dins i prou.
A més, com a espècie també arrosseguem una sèrie de característiques comunes i prou contrastades: ens subjuga el desconegut, ens fascina tot allò que no podem entendre. Som curiosos de mena (aquest és sens dubte un dels motors del progrés, per bé i per mal), de manera que des de linici dels temps intentem pouar en qualsevol incògnita, qualsevol enigma, qualsevol qüestió que resulti inexplicable. Fa segles que provem de trobar raons per sentir-nos millor: davant de la incertesa de la mort, el més insondable i aterridor misteri, o davant de la possible existència dun ésser superior, però també davant de certes pulsions més baixes, més directes i primigènies: el dolor, la malaltia, la violència, la bogeria, la maldat, la bellesa, la gelosia, la injustícia, lamor, el desig. No cal dir que tots aquests impulsos són els que ens porten a imaginar, a crear, a inventar, a donar forma a un complex entramat de figuracions i motius que ens ajuden (o almenys així ho esperem) a entendrens millor, a tirar endavant, a suportar-nos individualment i col·lectiva. En una paraula, que ens permeten viure.
En les pròximes pàgines hi trobareu una mostra de tot això. Una sèrie dhistòries, força breus en general, que no fan altra cosa que indagar i indagar. Tanmateix, la indagació es produeix, volgudament, a partir de la utilització explícita i a voltes amable de limaginari a bastament esmentat en els paràgrafs anteriors, un imaginari que tots nosaltres portem dins. Al cap i a la fi, és sabut que lésser humà troba plaer en la repetició, en la recurrència, en allò que pot reconèixer (per això mirem mil vegades la mateixa pel·lícula, agafem afecte als personatges, o gaudim amb la literatura de gènere, que explota sempre els mateixos recursos). Doncs bé, a Contes per a les nits de lluna plena us garanteixo la reconeixença de tots i de tothom.
No us enganyaré. Mha resultat terriblement temptadora, aprofitant la llibertat que matorga poder acollir-me als supòsits de la postmodernitat, la possibilitat de jugar, desmuntar, desmitificar, subvertir i reconstruir els mites. A les alçades epocals en què estem, però sense oblidar els meus gustos personals i la meva condició de deutora dels grans autors del terror i del misteri, mha semblat que no podia parlar de certes coses sense estripar-les una mica. Tanmateix, soc conscient de no haver exhaurit el tema, de no haver arribat a cap extrem de radicalitat. No he pogut, perquè els meus personatges els nostres personatges mels estimo massa.
Els contes que llegireu són bàsicament un exercici damor (als gèneres, als llocs comuns, al catàleg de monstres, a nosaltres mateixos) i sobretot un divertiment. Mai no han tingut gaires pretensions literàries. Han estat compostos al llarg de molts anys, i això pot explicar algunes de les diferències que traspuen. Estan concebuts com un sincer homenatge a tot un bagatge propi i col·lectiu, com un agraïment a tantes lectures, a tantes obres, que mhan acompanyat durant tota la vida. Homes llop, bruixes, gats negres, ratpenats, fantasmes, princeses, vampirs, dimonis, suïcides, assassins, botxins. Un complet inventari de la flor i nata del fantàstic terrorífic més essencial.
En la primera part del llibre predomina un tractament seriós, fosc i amarg. Són històries amb un rerefons poètic, fins i tot de justícia poètica, fins i tot amarat de passió amorosa i dexaltació de la natura, però no exempt de dolor. La segona part, en canvi, representa una paròdia en tota la regla, una desmitificació insolent (tot i que clarament amable) dels pilars del nostre imaginari.
Segurament us podeu preguntar, així a priori, què tenen en comú a banda del tipus de personatges les dues parts del llibre. I fareu molt bé, perquè és habitual que els reculls de relats, quan es publiquen, posseeixin un fil conductor clarament detectable. No sé si hauria de ser imprescindible, però ara com ara acostuma a succeir. També ho trobem aquí. El fil conductor que lliga les dues parts del llibre representa per a mi allò que, en el fons, signifiquen vertaderament els relats. És el moll de los, el més important, el que mha mogut a escriurels més enllà de melangies, homenatges i diversions. Perquè totes les meves històries, que se centren en el patiment humà, són històries de perdedors, doutsiders, de losers, de marginats, de caiguts en desgràcia. En una societat que ens imposa formes draconianes de vida, en una societat dura i terrible plena de gent que deambula sense pietat pels marges, no em veig capaç de denunciar altra cosa. A més, donar la volta al tòpic per col·locar-ho tot cap per avall esdevé, us ho asseguro, absolutament apassionant.