Vaig fugir daquell rostre ensopegant un altre cop amb un parell de cadires fins a creuar la primera porta que vaig trobar. LAndrea, completament nua, respirava amb la cadència dun son plàcid i innocent. El salt de la monstruositat del quadre a la bellesa de la noia va suposar tot un sotrac. Tenia una pell blanca, resplendent, quasi encegadora. Paralitzat per uns instants, no vaig saber què fer. Tot i que el fred havia començat a rosegar-me els peus, estava suant i respirava com si fes molta estona que estava corrent. De sobte vaig comprendre on era i què hi feia i vaig sentir un rampell de vergonya. Vaig sortir de la cambra i vaig baixar i pujar diversos trams descales i vaig obrir i tancar portes fins a aconseguir escapar daquell laberint com el lladre que acabava de robar un secret valuós.
El mer acte de creuar els vint-i-cinc metres que separaven aquell edifici de lentrada al meu cau em va deixar glaçat. La tardor havia arribat de sobte, aquella nit, sense avisar, i a mi mhavia agafat descalç, corrent pel carrer amb les sabates a la mà. Vaig pujar les escales de dos en dos i em vaig afanyar a encendre la llar de foc. La llenya estava seca i va prendre ràpidament, però a mi em va costar molta estona foragitar la sensació de fred que mhavia calat fins a lànima. Molt després, per fi relaxat i amb una agradable sensació descalfor, em vaig abandonar al balancí. Amb lembruix rítmic de les flames i el record dels dos cossos que havia deixat rere la porta de laltra vorera, les hores van seguir avançant amb la mandra habitual, portadores dimatges estranyes i pertorbadores que es retorcien dins del meu cervell com serps verinoses.
Tot i que el cos em reclamava alguna altra forma de descans, vaig fer lesforç de llevar-me a lhora de sempre i sortir a complir amb el deure autoimposat de la caminada diària. No va ser una gran passejada. Amb prou feines vaig fer els quatre-cents metres que separaven el poble del cementiri que vaig decidir girar cua. El cel amenaçava tempesta i una brisa gelada tallava la pell com una volada dagulles dafaitar. A quarts de dotze ja tornava a ser a casa. Gelat, confús, absolutament exhaust i una mica marejat. Vaig estar temptat de tornar a drogar-me amb alguna daquelles píndoles que matordien el cervell, però em va semblar que una dutxa daigua calenta posaria les coses al seu lloc. Em vaig abandonar durant molta estona sota un raig daigua quasi bullent i vaig aconseguir recuperar més o menys la sensació de pertànyer a lespècie humana. Després em vaig vestir amb roba dhivern i vaig caminar fins al bar del poble equipat per a la propera glaciació. Era una hora inusualment matinera pels costums de la zona. La cuina ni tan sols estava encara operativa. Vaig dinar un simple entrepà de fuet, un parell de gots de vi i un cafè llarg. Lamo del bar va presentar-se davant la meva taula per oferir-me un segon cafè i vaig aprofitar per fer-li la pregunta que feia estona que em rondava pel cap:
Coneixes lAna? va fer la ganyota de no acabar de comprendre. LAna, la rossa dahir a la nit...
Va negar amb el cap, però els ulls em deien que no sabia o no volia saber per qui li estava interrogant. Aquell era un poble massa petit perquè una rossa com aquella passés desapercebuda, però no vaig voler insistir-hi. Jo era un foraster, la qual cosa em limitava el dret a conèixer les intimitats de la vila.
Vaig acabar el segon cafè, vaig pagar i, quan vaig sentir-me amb forces, vaig tornar caminant fins al portal de casa meva i em vaig esfondrar sobre la vella cadira de vímet. Vaig intentar recuperar la lectura que tenia abandonada, però la concentració o la voluntat sem dissipaven a meitat de cada ratlla, de manera que no era capaç de treure lentrellat dels obscurs problemes del protagonista de la història. Després de començar a llegir la mateixa pàgina per tercera vegada em vaig rendir. Vaig tancar els ulls implorant una mica de descans, però aquell cop tampoc no havia dobtenir la benedicció del son.
Ja eren les tres passades quan lAndrea va obrir la porta de fusta vella del seu casalot, va deixar sobre una llosa una gerra daigua i uns gots i es va asseure al graó de lentrada igual que la tarda anterior. Com si també ella estigués esgotada, es va recolzar a la paret i, com disposada a prendre un sol que no es deixava veure enlloc, va tancar els ulls. La seva pell blanca, encara vestida amb uns shorts mínims i una samarreta negra de tirants, no semblava acusar la brisa gèlida que havia buidat en només unes hores els carrers del poble. Em vaig voler convèncer que jo no lhavia estat esperant, però vaig abandonar la penombra del portal i a poc a poc, desma, com si un imant poderós mhi arrossegués, vaig fer les passes necessàries per tenir-la a tocar.
Bona tarda, Andrea.
Dins la gerra daigua flotaven bocins de llimona. Vaig pensar que potser ella també mesperava. Però cap gest va indicar que hagués escoltat la meva salutació. Encara va trigar una llarga estona a obrir aquells ulls inquietants i dedicar-me una mirada distant, estranya, incandescent com les brases que havia deixat morint a la llar.
Suposo que ahir vas passar una nit... interessant.
Vaig valorar els matisos i les possibles intencions daquest comentari, però no vaig saber com interpretar-lo. Em trobava massa confús, massa cansat. Lentusiasme sexual de lAna i la imatge del cos nu de lAndrea rebotaven en el meu cervell com una culpa que no saps perdonar-te. Sí, havia estat una nit apassionant, però també molt rara.
Suposo que sí, que va ser una sessió molt interessant... La teva mare... vaig començar sense saber molt bé què podia explicar-li.
Oh, la mare... Enviar-me al poble de la iaia és tot el càstig que és capaç dimaginar. Però ben mirat no està tan malament. Això em dona loportunitat daprendre a ser una harúspex. En canvi ella mai no ho serà. Era estrany que la noia conegués una paraula tan poc habitual. En lantiga Roma, els harúspex eren sacerdots capaços de predir el futur i fins i tot de dominar-lo a voluntat. El do dels escollits salta sempre una generació, saps?, passa de iaies a netes com una herència qualsevol. Ella pot fingir ser una vident i enganyar si vol a tot el país, però el do em correspon només a mi. I la tradició prescriu que aviat el faci meu.
No em va demanar si en volia. Va emplenar els dos gots amb laigua de la gerra i men va oferir un. Feia massa fred perquè apetís un refresc, però vaig empassar-me mig got duna sola glopada. Era una llimonada molt agra, pur àcid, només amb un punt de dolçor per fer-la bevible.
Vols dir que la teva àvia era una àugur i que tu estàs destinada a heretar el seu talent?
Anastàsia, la nigromàntica... va sospirar, com si envegés aquest nom. És quasi una llegenda, saps? Des dels temps antics no es recordava una dona amb un poder tan gran.
I es va penjar dels llavis un somriure burleta, desafiant, com si aquella revelació constituís la prova que ella coneixia secrets prohibits a un tipus com jo.
Durant molt temps no les van anomenar magues, ni àugurs, sinó simplement bruixes vaig afirmar. No eren precisament populars. Lesglésia i els governants les culpaven de les malalties, de les sequeres o dels aiguats, de les males collites, de les morts sobtades i de qualsevol desgràcia. La majoria acabava cremant entre les flames pretesament purificadores duna foguera. Però crec recordar que aquesta manera tan peculiar de tractar les dones que es creien diferents es va acabar cap a finals del segle XVII.
Potser es van acabar les flames, però no les persecucions. Que no sen parli i que no encenguin fogueres per cremar-ne no vol dir que hagin deixat dexistir. Només que han aprés a amagar-se millor. La vols conèixer?