Em llevava tard. Esmorzava amb una golafreria impròpia dalgú que mai no ha estat un comensal gaire entusiasta i sortia a caminar durant hores per camins polsegosos, entre bancals dametllers i doliveres, recorrent rutes antigues que desembocaven en masos esfondrats o en ermites deixades de la mà de déu. Si no trobava algun ancià passejador o alguna brigada de treballadors en plena collita i mentretenia a acceptar-ne un raig de vi de la bota i a petar una insulsa xerrada sobre lanormalitat daquelles calors tardorenques o la pertinàcia de la sequera, el més normal era tornar a casa cap al migdia sense haver intercanviat ni una sola paraula amb cap mortal. Em cruspia un entrepà de secallona o qualsevol plat combinat al bar del poble i després masseia a la fresca de lentrada de casa a dormisquejar una migdiada o a llegir alguna novel·leta de misteri o a totes dues coses alhora, sempre lamentant la impertinència de la construcció que tenia davant, un casalot antic que mocultava el que havia de ser una vista espectacular de la vall. Era un edifici de tova, enorme però humil alhora, construït amb la terra del solar adjacent, que, segons mhavia explicat la propietària de lúnica botiga del poble, havia servit de fossar en temps immemorials. Els constructors de la casa no havien estat gaire curosos a lhora de preparar la tova i el resultat era una mena de cementiri vertical, una paret de tres pisos on qualsevol atent observador podia distingir detalls pintorescos, com ara fèmurs, costelles i altres fragments ossis, un guarniment que invariablement provocava lestupor dels visitants.
Una tarda de dimarts, en despertar sobtadament duna daquelles becaines que eren la màxima concessió que feia al son, la vaig veure per primer cop. Molt jove. Molt bella. Estava asseguda al graó daccés al casalot i aguantava un llibre tancat amb la mà esquerra. Havia abandonat un enorme got als seus peus i el cap semblava desmaiat contra aquella paret, com si la beguda i els pensaments fossin una càrrega massa pesada. Tenia la mirada perduda, com si res del seu voltant meresqués un segon de la seva atenció. No tenia més de quinze o setze anys, però aquella manera estranya de ser-hi i no ser-hi em va retornar de cop la imatge de lAres, la meva filla estimada, la tarda que vaig obrir la porta de casa i va sortir a rebrem una onada daigua dun lleu color rogenc que vaig resseguir escala amunt, xapotejant langúnia i el dolor que ja intuïa, i vaig caminar fins al lavabo del primer pis i vaig cridar el seu nom i vaig obrir a empentes i puntades de peu la porta per trobar-la a la banyera sedada amb pastilles i amb els canells oberts, ja sense sang, perquè tota havia acabat barrejada amb laigua ixent de la banyera i escampada pel terra de tota la casa.
Una adolescent de catorze anys té reaccions com aquesta, imprevisibles, va dir el doctor Esprit, reaccionen violentament contra un món que no entenen, castiguen els pares per no saber defensar-los dells mateixos, de les seves pors... però no va ser prou explicació, perquè ni lAdela ni jo vam acabar de pair aquell terratrèmol de les nostres vides. La meva esposa va saber salvar-se culpant-me de tot i fent les maletes, però jo vaig haver de deglutir aquella bola indigerible que em rosegava com un corc en una habitació de lHospital Provincial, afartat dantidepressius, de pena i de llàgrimes.
Aquella tarda de dimarts, ladolescent indolent que mandrejava davant el portal de la meva casa de lloguer em retornava la imatge de la filla perduda i el record duna vida segurament feliç que mai més havia de tornar, però també aquell dolor, aquella immensa tristesa.
Llegeixes?
Sense ser-ne conscient, mhavia aixecat de la butaca de vímet on passava quasi totes les tardes, havia travessat el carrer i mhavia plantat davant daquella jove desconeguda. El pes de la solitud facilita aquests rampells.
I tu què collons vols? Ets un altre cabró que han enviat a vigilar-me?
Tinc trenta-vuit anys i em guanyo la vida com a professor dhistòria en un institut duna barriada de Lleida, de manera que hauria destar curat de la grolleria generalitzada que sha instaurat entre els nois i les noies daquesta edat, però em va doldre aquell exagerat to de menyspreu.
No sóc cap espia de ningú. Només sóc el teu veí, lhome que viu aquí davant. No creus que hauries de parlar amb una mica més de respecte a la gent més gran?
Va dedicar-me la ganyota de fàstic que ja constitueix la principal forma de relació de tota una generació amb els seus adults.
I si no, què? Ja mhan expulsat quinze dies de linsti... Tu què faràs, expulsar-me també daquesta merda de poble?
Era la mateixa veu desafiant que els meus alumnes mhan dedicat milers de vegades. No magafava per sorpresa. Lantídot ha estat tradicionalment la calma, un somriure amable i unes dosis altes de paciència i racionalitat.
Per què than expulsat, per parlar amb massa refinament?
Hòstia, tu, un veí bromista! Mhan regalat unes vacances per haver-li tallat els cabells a la companya que seia al davant a la classe de ciències naturals. Un experiment científic per saber com reaccionen les bledes... La preocupava estar mona i ara lhe deixada com una mona! La seva rialla anava plena duna dolcesa que les paraules desmentien. Els cabells eren dun ros radiant i els ulls de verd pur, potser un pèl obsessiu, però la noia havia corregit tanta dolcesa amb un pírcing al llavi i vestint amb una duresa de barri marginal. Estava clar que no volia que ningú la prengués per una nina. Ben mirat, en res no sassemblava a la meva filla Ares. No comprenia com me lhavia pogut recordar. Segur que tu també has fet algun desastre terrible perquè thagin obligat a amagar-te en aquest forat...
Potser tenia raó. Alguna calamitat innombrable pesava sobre les meves espatlles per haver acabat en un racó de món tan perdut, tan minúscul. Bell, elegant i acollidor, no es podia negar, fins i tot senyorial; però espantosament diminut.
Ja veus, potser no som tan diferents... Als dos ens han castigat i els dos ens avorrim... Tu com a mínim no deus estar sola. Segur que tens algú que et cuidi...
Va cloure els ulls uns segons per deixar clar que sesforçava a comprendre com algú pot concentrar tanta estupidesa.
Parles dels meus pares? No em toquis la pera... va agafar el got daigua on suraven dos talls de llimona i va fer una llarga glopada, concedint-se una treva, potser valorant si un tipus com jo es mereixia lestona de tertúlia i les seves confidències. Suposo que també se sentia sola. Mon pare ja havia desaparegut mesos abans que jo arribés a aquest món de merda. I la mare... Mestranya que encara no la coneguis. És una dona molt popular entre els mascles de la província. Si tens la paciència de convidar-la a una copa danís i aguantar-li una mica la conversa, tens moltes possibilitats dacabar sent el meu pare durant un màxim de dues setmanes, que és tot el que arriba a estirar els seus festejadors.
Amb la grolleria i un to de veu desganat i distant marcava una clara línia que no volia que jo traspassés. A un adolescent no thi acostes si ell o ella no thi convida.
No em sembla bé que parlis així de la dona que tha portat al món. Sé molt bé què és educar una filla perquè nhe tingut una i et puc assegurar que no resulta gens senzill; no em puc ni imaginar el que deu haver representat per ta mare fer-ho en solitari.
La nova rialla es va tintar dincredulitat.
En solitari? Sóc la noia del món que ha tingut més pares... Tasseguro que en la llarguíssima llista de problemes de ma mare la meva educació ni tan sols hi consta. I no és que em preocupi gaire, se men fot. Mhe passat tota sola la infantesa i no espero companyia per als propers anys.