53 Joan Pau II, Carta als Sacerdots per al Dijous Sant de 1970, 10: AAS 71 (1979), 414-415.
54 Cf. Propositio 18; SC 35.
55 Cf. Exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), núm. 75; AAS 99 (207), 162-163.
56 Íb.
57 Congregació per al Culte Diví i la disciplina dels Sagraments, Directori sobre la pietat popular. Principis i orientacions (17 desembre 2001), núm. 87.
II. ESTUDIS I REFLEXIONS
INTRODUCCIÓ
En aquest capítol oferim alguns estudis i reflexions sobre les ADAP. Els dos primers són dos interessants articles anteriors al Directori: el de Mn. Xavier Parés, que lany 1980 ja recollia les experiències de França i aportava criteris per a unes possibles ADAP; i el de Mons. Piero Marini, escrit poc abans de la publicació del Directori, que apunta les principals intuïcions que després recollirà el document oficial y que mantenen tota la seva vigència. A continuació, dos articles molt importants: els comentaris que fan al Directori els bisbes Pere Tena i Julián López, just quan acabava de ser publicat.
També incloem una interessant proposta pastoral al bisbat de Saragossa, una senzilla però viscuda experiència al Penedès, i el capítol que a les ADAP va dedicar el pare José Aldazábal en el seu llibre sobre els ministeris. A continuació, lautor daquest dossier Xavier Aymerich recorda els criteris que cal tenir en compte per aplicar correctament les ADAP a les nostres diòcesis.
Finalment, recollim alguns comentaris recents sobre lexperiència de les ADAP en aquells llocs on ja shan començat a desenvolupar. Pot sorprendre larticle de la Mercè Solé, on explica un cas viscut a la Cerdanya francesa, però la realitat és que es poden donar solucions diverses a una mateixa problemàtica, i per això és bo conèixer-les, valorar-les i prendren nota per aplicar el que més convingui en cada cas.
LES ASSEMBLEES DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE58
Xavier Parés
Un dels problemes pastorals que es plantegen en lEsglésia davui, és la manera o forma de celebració dominical o Dia del Senyor.
El diumenge és el dia de la trobada de lassemblea cristiana per lloar Déu. Des de linici del cristianisme sabem que la comunitat es reunia el diumenge, dia de la resurrecció del Senyor. Va ser la pròpia Església qui més tard va posar el precepte dominical per al bé espiritual i el cultiu de la fe dels seus membres
La reorganització del món modern i la seva nova manera de viure, juntament amb la problemàtica de la manca de sacerdots perquè puguin celebrar les eucaristies dominicals, estan plantejant a la nostra Església un greu problema pastoral amb múltiples interrogants per aclarir i respondre:
La manca de sacerdot que presideixi lassemblea dominical ¿dispensa daquesta trobada setmanal?
¿Les comunitats cristianes han de reunir-se sense el seu pastor que les presideix, o és millor que suneixin a les comunitats veïnes?
¿Pot un religiós, religiosa o un equip de laics substituir la presència del prevere? ¿Quins condicionants es requereixen?
¿Aprova lEsglésia aquest tipus dassemblees?
¿Com es pot atendre i animar la fe de les comunitats cristianes de la diàspora?
¿Quina és la determinant i quina Església es «construeix» amb aquest tipus dassemblees?
¿Existeix unitat amb lEsglésia universal, i entre celebració i evangelització?
¿Aquest fet pot ajudar a la responsabilitat dels laics en lEsglésia?
¿Seria millor buscar altres solucions, com per exemple, més mobilitat dels sacerdots o dels mateixos fidels cristians, buscar diaques auxiliars, etc.?
La celebració dominical dins de la pastoral davui ens planteja aquests i molts altres interrogants i problemes.
El cardenal Knox, prefecte de la Congregació per al Culte Diví, ja lany 1974, en un informe dels Pares Sinodals, els parlava daquest tipus de celebracions insistint que és un deure dels bisbes, principalment dels que tenen pocs sacerdots, tenir cura que les seves comunitats estiguin ben atestes espiritualment. El cardenal prefecte deia que sovint no es fa res, i de mica en mica es pot perdre la fe. Així mateix parlava diniciatives, dexperiències i possibilitats entre les quals citava concretament les Assemblees dominicals en absència de prevere (ADAP), i avisava del risc o perill de confusió en lesperit dels fidels, sobretot entre la celebració sacramental i la no-sacramental, entre lEucaristia i la simple acció de gràcies. Per això demanava un estudi curós, per tal que els bisbes puguin oferir principis generals en matèria de la pastoral i litúrgia daquestes celebracions.59
Un any més tard en un diari catòlic dItàlia, el mateix cardenal Knox reafirmava aquestes idees, i parlava dels diversos ministeris concedits als laics. Deia que amb la base diniciatives i possibilitats recollides a través duna enquesta, la Sagrada Congregació estudiava el problema per tal de donar directrius i models de celebracions presidides per laics.60
Els bisbes francesos fa cinc anys (1975) van exposar aquest problema a Pau VI. Ell els va contestar: «Avanceu amb discerniment, però sense multiplicar aquest tipus dassemblees, com si fos la millor solució i lúltima novetat». Aquesta és la manera com van avançant els bisbes francesos, buscant el millor per a cada cas i circumstància. Valorar lassemblea dominical i la responsabilitat dels laics, però també valorar la necessitat de la missió específica dels preveres i, sobretot, la importància essencial de lEucaristia.
A partir dels documents que ha publicat sobre aquest tema, lepiscopat francès61 i la Congregació per al Culte Diví (ara Congregació per als Sagraments i el Culte Diví), intentem presentar una reflexió que, basant-se en lactual teologia eclesial, pugui descobrir els valors de les ADAP, per poder deduir algunes qüestions pràctiques i constatar les seves condicions principals.
1. Base Teològica
Una comunitat cristiana parroquial no existeix pel mer fet que en un poble hi hagi sacerdot, sinó per la fidelitat i perseverança dun grup de creients que formen comunitat. El rol del prevere serà el de convocar i animar aquesta comunitat que ell presideix.
Una comunitat cristiana es manifesta com a tal sobretot quan es reuneix per celebrar el diumenge, el dia del Senyor. La celebració dominical és molt important i només es fa plena quan celebra lEucaristia amb la presència mística i sagramental del Senyor ressuscitat. Per a lEucaristia és totalment indispensable la presència del sacerdot, ja que sense prevere no hi ha missa. LEucaristia és el centre i punt de partida de lEsglésia. LEsglésia fa lEucaristia i lEucaristia fa lEsglésia.62 Fa present Jesucrist principi i fi de tota la vida cristiana: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell»,63 «El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem daquest únic pa».64 I el concili Vaticà II diu que lEucaristia és «fons et culmen» de tota la vida cristiana.65 Mentre esperem el retorn del Senyor Jesús celebrem lEucaristia; així ho proclamem en laclamació litúrgia després de la consagració de la missa: «Veniu Senyor Jesús». LEsglésia es reuneix cada diumenge per celebrar el memorial del Senyor i la seva realització plena culmina en lEucaristia. «Celebrar lEucaristia diuen els bisbes francesos és acollir el Crist viu, aquell que els primers apòstols han vist amb els seus ulls i tocat amb les seves mans. Ara ve a nosaltres amb tot el realisme de la seva presència. Sens dona en el seu sacrifici vivent, amb el seu cos lliurat, la seva sang vessada per a lAliança nova i eterna. És ell qui ens salva. Fa Església i lofereix al Pare, ens uneix pel seu esperit i ens envia cap als nostres germans».66