Alguns troben el defecte que aquest tipus de celebracions responen a iniciatives massa nombroses, espontànies i de caràcter experimental, sense que hi ha la suficient seriositat i formalitat jurídica que els doni un caràcter del tot eclesial, tant per part de la celebració com dels animadors dirigents.
Hi ha també qui acusa les ADAP dincompletes. No celebren el sacrifici de Jesucrist que només pot presidir el ministre sacerdot, ordenat pel bisbe. Sintenta una «quasi missa» sense sacrifici, sense consagració. El mateix animador intenta ser un «quasi capellà», sense ser-ho de veritat, i amb el perill que vegin en ell el convocador i centralitzador de la comunitat. Per això alguns demanen que aquestes celebracions no sassemblin gens a les celebracions eucarístiques.
Un altre perill seria el dacostumar-se per comoditat a aquestes celebracions, arribant a valorar més les ADAP que la mateixa Eucaristia, fins i tot amb el perill doblidar la pràctica dominical.
Pel que fa als dirigents o animadors daquestes celebracions, cal evitar el clericalisme dels laics i la competència entre persones i grups. Podrien excedir-se en la seva missió com també faltar per defecte, tant en número com en qualitat.
També podria passar que aquestes comunitats obsessionades amb el culte, oblidessin tant la catequesi com la missió. Aquestes assemblees haurien de preguntar-se fins a quin punt susciten la missió i són signe del poble de Déu. ¿No shaurien de promoure les reunions de tipus apostòlic, caritatiu, etc., més que les assemblees cultuals, quan no hi pot ser present el sacerdot?
Finalment sassenyala un altre perill que és la incomprensió del poble que es deixa portar pel pes dels costums i tradicions.
Experiències fetes a Alemanya donen aquest resultat de poca acceptació, precisament per ser pobles de tradició catòlica no familiaritzats amb aquest tipus dassemblees.
4. Condicions bàsiques
Dels documents de lepiscopat francès es dedueixen algunes condicions que es consideren imprescindibles per a les ADAP, sobretot després dhaver revisat algunes experiències ja realitzades. Aquestes condicions es podrien classificar en tres grans grups:
1 Els que fan referència als sacerdots absents.
2 Els que fan referència als animadors de les ADAP.
3 Els que fan referència a les mateixes celebracions i a la comunitat.
a) Els preveres absents. Quan el prevere és absent de lassemblea dominical, cal deixar clares tres coses:
1 Que el prevere ordenat és imprescindible per celebrar lEucaristia, només ell ha rebut lordre sacerdotal, en virtut del qual es pot consagrar el pa i el vi de lEucaristia, i pot oferir el sacrifici que és el memorial de la creu, i donar així a lassemblea la plenitud i perfecció de loració de lloança i dacció de gràcies.
2 El sacerdot ordenat no por recórrer massa llocs celebrant misses ràpides, ni tampoc pot deixar massa temps abandonats els cristians de petits pobles. Les ADAP intenten solucionar parcialment el problema, però han de ser planificades i preparades per equips de sacerdots i laics.
3 Encara que el pastor estigui absent, lassemblea es reuneix sota la seva responsabilitat pastora i doctrinal. Per tant, el sacerdot no en queda exclòs, sinó que nés el responsable i en cert sentit animador daquestes assemblees, que pel seu esquema litúrgic estan unides al prevere i per ell a lEucaristia. El sacerdot absent haurà de responsabilitzar lequip animador, i anar amb regularitat a celebrar lEucaristia en aquestes petites localitats.
b) Lequip animador. La responsabilitat de lequip animador sha dentendre com a un servei que es fa a lEsglésia, mai sha dimaginar com un poder usurpat al prevere. És molt convenient que no sigui una persona sola sinó un equip divers i pastoral on col·laborin religiosos, religioses i laics, animats pel sacerdot responsable, encara que després estigui absent de la celebració. Aquests equips són més significatius i eficaços que una persona sola; al mateix temps són més expressius del poble de Déu, tenen més eficàcia i asseguren una fe més profunda i una vida missionera més viva. La missió dels responsables és eminentment pastoral en lassemblea, cada un segons la seva competència i missió en el poble de Déu.70
Encara que lEsglésia confia ministeris als laics, sempre ho fa amb un cert ordre i prudència, quan és convenient. Requereix lordre del bisbe, que el dona segons la responsabilitat, conducta i formació dels laics, tenint en compte no només que siguin tècnics especialitzats en la lectura, cant, animació, etc., sinó que siguin sobretot cristians amb testimoni en la vida diària, disponibles i competents; que assegurin la seva permanència, la fidelitat i la unitat dacció. La formació dels animadors ha de ser progressiva i adaptada, però sobretot espiritual, per realitzar un servei a loració de la comunitat. LEquip animador no duraria si no se suscita en cada un dells una conversió permanent cap als sagraments i loració personal.71
c) Celebració, Assemblea, Comunitat. Tota celebració ha de tenir un esquema litúrgic complet que ha destar unit íntimament amb lEucaristia, ha de tenir un desig i una tensió cap a lEucaristia que se celebrarà de tant en tant, sobretot en els temps forts i festivitats principals de lany litúrgic. Sha devitar qualsevol ambigüitat, com si fos una espècie de missa emmascarada que fes oblidar lautèntica celebració de lEucaristia. Les ADAP no dispensen de la missa quan aquesta és possible.
Lassemblea o comunitat no es pot tancar en si mateixa, sinó que, expressant vitalitat del grup local cristià, ha de tenir esperit dobertura i acollida; que es noti que és assemblea dEsglésia, solidària als homes i fidel a Déu. Lassemblea no pot viure en massa intimitat, sinó integrada a la pastoral diocesana i oberta també a altres grups eclesials.
Perquè una ADAP sigui autèntica reunió dominical duna comunitat cristiana fa falta:
1 Una comunitat conscient, amb un número suficient de fidels. Certa diversitat dedat, sexe, classe social... per expressar la unitat del cos de Crist en la diversitat.72 Per això el model no poden ser els pobles petits de poca pràctica cristiana, sinó que sha de partir duna relació de comunitat humana i cristiana. Pau VI va dir: «Vosaltres abordeu també la qüestió de les assemblees dominicals sense preveres, en els sectors rurals en què el poble forma una certa unitat natural per a la vida com també per a la pregària, que seria perillós dabandonar o de dispersar».73
2 Un equip animador amb certa competència per assumir les diverses responsabilitats, sense que sigui una persona sola que ho acumuli tot en perjudici del mateix ministeri presbiteral. La unió amb el sacerdot responsable subratlla la missió daquest equip dins de la comunitat eclesial.
3 Una obertura a les diverses missions i responsabilitats de lEsglésia, ja que el veritable culte suposa lanunci de Jesucrist, la missió i lesforç de presència cristiana en el món.
4 Una voluntat constant dobertura i també una ànsia permanent de comunió amb altres comunitats cristianes, expressant-ho concretament a través de la cooperació amb el sacerdot a qui el bisbe ha donat missió.
5 Una orientació cap a lEucaristia, moment en què es realitza plenament la comunitat cristiana. Per això és important que segons el ritme fix lassemblea dominical rebi la visita del sacerdot que, unit a la comunitat, celebri lEucaristia.74 Si les ADAP no shan de desconnectar de les celebracions eucarístiques tampoc aquestes quan se celebrin en cada lloc no han de desconnectar-se de les habituals celebracions sense sacerdot.