Antònia Vicens
39º a lombra
Epíleg de Sebastià Portell
Coberta: Jaume Muntaner a partir dun detall de la postal
Platja de Can Pastilla, Mallorca, c. 1967 (Talleres A. Zerkowitz, fotógrafo, Barcelona). Distribuïda a Mallorca per V. Rotger
Primera edició a Lleonard Muntaner, Editor: setembre de 2019
Edició digital: maig de 2020
© Antònia Vicens, 1968, 2019
© De lepíleg: Sebastià Portell, 2019
© Daquesta edició:
carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)
editorial@lleonardmuntanereditor.cat
www.lleonardmuntanereditor.cat
Revisió lingüística: Maria Muntaner
Maquetació e-book: Susana Cardona
e-ISBN: 978 - 84 - 17833-38-1
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Taula
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Capítol 6
Capítol 7
Capítol 8
Capítol 9
Capítol 10
Capítol 11
Capítol 12
Capítol 13
Capítol 14
Capítol 15
Capítol 16
Capítol 17
Capítol 18
Capítol 19
Capítol 20
Capítol 21
Capítol 22
Capítol 23
Lletra de mercuri: 39º a lombra i la temperatura dun temps Sebastià Portell
1
I cada dia em passava el mateix. Em despertava a lhora justa, i no hi havia manera de córrer. Primer obria un ull, després estirava un peu, sorneguerament, mollanament, com si tengués un nervi enganxat al somier. Aleshores mhavia de pentinar a latropellada. Si em pintava els ulls i més tard em tornava a mirar, sempre en solia dur un més carregat de pintura que laltre. El cas és que em volia assemblar a una al·lota de damunt una revista i cada vespre, en colgar-me, feia el propòsit daixecar-me una hora abans per poder-me arreglar amb cura. Inútil. I encara pel camí mentretenia mirant les muntanyes, llunyanes, al fons, posant límits al paisatge.
La botiga de souvenirs on jo despatxava era davant lhotel El Galió i devora el cafè de ca nAndreu. Quan hi arribava als matins, devers les nou i mitja, nAndreu solia estar damunt el portal, fent-se nus als dits amb la cortina de fils de plàstic. Jo li deia:
Has vist ses muntanyes, avui? Quins matisos!
NAndreu no anava de muntanyes ni de colors. NAndreu, un bon plat de pollastre rostit i una estrangera grassona. NAndreu només llegia del diari la pàgina dels esports i, de la ràdio, just escoltava la música cridanera. Tanmateix, no sé exactament per què, matreia una mica. Era alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terròs; i potser per això a vegades sentia limpuls de llançar-me dins els seus braços peluts, com en un refugi, i contar-li cosetes. Però ca! No hauria comprès res. Era un belitre.
A dir vera, el meu treball de dependenta així mateix magradava; estava sola i ningú no em feia els comptes. A més, em distreia veient passar tantíssima gent, imaginant-ne la història. Com que venia begudes fresques i gelats, les cambreres dEl Galió, panteixoses de cansament i de calorassa, de tant en tant venien a prendre un refresc i aprofitaven lesplai per fer una xerradeta. La majoria eren fadrines i forasteres, un poc curtes, bones al·lotes. Als vespres ballaven més que no dormien i els diumenges, a lesglésia, animaven la missa cantant salms amb les seves veus una mica enfitoses i esbarrades.
I pel cafè del costat passaven un esplet de senyors que parlaven de la seva vida, i a mi em tenien confiança.
A vegades també discutien de política, tornant de mil colors, pegant cops forts damunt la taula. Jo restava a la lluna; però després recordaven la seva infantesa, contaven coses de les seves dones, dels seus fills. I jo, dreta damunt el portal component ara un capell, suara venent una botella doli per al sol, entrellucava un món més feliç i també més tràgic que el que havia deixat endarrere.
Perquè els meus pares havien mort quan jo encara era una criatura i havia crescut a ca uns oncles que em volien bé i una cosina que ens estimàvem com a germanes. Tanmateix, darrerament sentia una necessitat quasi boja de cercar coses noves. Anar-men lluny. Ser lliure, sobretot de mi. I creia que ho aconseguiria canviant dambient. Però ni em sabia oblidar ni em sabia divertir. Car som una freda.
I nAndreu debades dient-me que estava bona i coses per lestil. Provava de fer-me un pessic, em fitava, però just aconseguia que menrojolàs; després sen fotia dient-me que era una figaflor.
La veritat és que havia crescut tímida i descontenta. Vaig començar a analitzar massa petita. De precís. Quan sortíem de costura, la tia ens feia seure, a na Maria i a mi, devora ella, per ensenyar-nos a perfilar la roba dhome que ella cosia. Solia dir-nos:
Ser fenera és sa virtut més gran que pot tenir una al·lota. A sa vostra edat, jo ja tenia ses mans calloses de tant de cavar sa terra. Un homo, quan se vol casar, cerca una al·lota fenera; ara, per divertir-se, tant li fa que sia embambada. Au, asseis-vos de pressa! Ací hi ha agulles, allà es fil, dins es calaix de sa màquina trobareu didals. Au, i vos contaré una historieta: això era i no era un jove i una al·lota que sestimaven i festejaven damagat, i un dia ella va arriscar es seu bon nom per fugir amb ell, i se casaren. Tot duna comanaren una nina; però un dia ella va sabre que ell, de fadrí, tenia una amant, i se li va desfermar sa gelosia com una torrentera. No, filles meves, sa felicitat no existeix; però, així i tot, ses nines, quan són grans, han de cercar homo i shan de casar.