Hahaha. Mencanta la cara que sels queda.
Potser perquè ja mensumava que no tot és perfecte a dalt dun escenari, la veritat és que jo no somiava amb fer dactor. De fet, no matreia gaire la idea, i durant molts anys vaig voler ser advocat. Sí, advocat. I segur que hauria estat un gran advocat. Soc bo fent màgia. (Allò que dèiem de la falsa modèstia)
La primera vegada que vaig pujar a un escenari no va ser per iniciativa pròpia, sinó perquè com que el meu germà gran, lIvan, hi actuava, i jo sempre volia el mateix que ell, doncs també volia participar-hi. Fèiem coses molt tradicionals, com Els pastorets, i obres per a criatures, com La Blancaneu. I la veritat, mho passava de conya.
Possiblement la meva vocació dactor shauria quedat en aquell estadi si hagués depès de mi. Però amb vuit anys vaig pujar a un escenari professional i les coses van canviar.
Aleshores el meu pare estava fent una sèrie a TVE Catalunya, Amor, salut i feina amb la Mary Santpere i la Mercè Arànega, entre daltres, i li feia il·lusió que sortíssim a la tele. En Boi de seguida shi va apuntar. A lIvan i a mi no ens feia gràcia, però al final ens van donar dos petits papers en un capítol. A mi em va tocar fer de nen entremaliat i mho vaig passar teta. Ni per un moment vaig pensar si ho feia bé o era un nyap. Senzillament, em vaig deixar anar. I quan vam acabar de rodar el capítol la Mercè Arànega em va dir que estava encantada amb la meva actuació.