I què feia jo? Estava ajagut al llit, amb un gram de cocaïna a la tauleta de nit. Gairebé abraçant-la. Allò era lúnica cosa que mimportava en aquell moment. La cocaïna.
Estava atrapat.
En un infern.
Que va durar dos dies, fins que no vaig poder més. Va arribar un moment en què vaig saber que havia de tornar. No era un raonament, alguna cosa racional, sinó una sensació física. Una intuïció. Un elemental sentit de la vida. Havia de sortir dallà. Tot el que estava passant no era propi del Roger, no sacostava ni de lluny als meus valors ni a la mena de vida que jo volia per a mi. Havia de tornar a casa.
I en el meu cap ressonaven les paraules daquell Calígula que jo havia interpretat per a Televisió Espanyola.
«Vivir es lo contrario de amar.»
Com un martell.
«Vivir es lo contrario de amar.»
O una advertència.
«Vivir es lo contrario de amar.»
Un mantra.
Rebentat de tristesa, vaig agafar un altre taxi fins a Mataró, a casa dels meus pares. Eren les dues de la matinada, però em va rebre tota la família, reunida per esperar la pitjor notícia. Un pare, una mare i cinc germans, tots amb una barreja totalment legítima dangoixa, tristesa i, qui ho sap?, potser fàstic. No em sentia ni remotament capaç de parlar-hi en aquelles circumstàncies, així que només els vaig demanar que em deixessin descansar.
Després en parlarem a fons, de tot el que ha passat els vaig prometre.
I per una vegada, vaig sentir que era veritat.
Els pares em van deixar quedar a casa. Em vaig dutxar, em vaig posar el pijama i vaig anar al llit.
Sempre madormo amb la ràdio de fons, i aquella nit no va ser una excepció. Quan vaig encendre laparell, la veu del presentador del butlletí de Catalunya Ràdio deia:
«Lactor Philip Seymour Hoffman ha mort de sobredosi.»
No soc de creure en senyals ni res per lestil, però des daleshores hi he pensat molt, en aquella coincidència. Podia entendre perfectament per on havia passat el Philip Seymour Hoffman, i per què sinjectava aquella merda que el va matar. I al mateix temps, sabia que hauria estat tan fàcil que jo acabés igual que ell.
Mort en un mal viatge.
Vaig tardar cinc dies a recuperar-me, però finalment ho vaig fer. Vaig reunir el valor que em quedava, em vaig asseure davant dels meus pares i els vaig mirar als ulls. Els meus estaven negats de llàgrimes.
No vull que em torni a passar això mai més els vaig dir.
I ens vam abraçar.
Una mena de nen prodigi
Una de les coses que no pots evitar quan ets el Roger Pera per a bé i per a mal és que el teu pare sigui el Joan Pera. Un dels grans actors de teatre còmic catalans, hereu de personatges mítics com el Capri o la Mary Santpere, el primer presentador de TV3, el doblador de Woody Allen I, entre altres coses que deixo en mans del meu equip de psicòlegs, això mha marcat: sempre he viscut envoltat de teatre.
Per començar, els meus pares es van conèixer en una obra de teatre amateur. Va ser a la Sala Cabanyes de Mataró. I, com li agradava recordar al pare, ell aleshores ja demostrava les seves qualitats innates com a actor.
I la mare? li preguntava jo quan era un nen.
I el pare responia amb cara de circumstàncies:
La mare, Roger, era la pitjor actriu de Catalunya.
A casa mai no posem en dubte que el pare sigui mereixedor de la Creu de Sant Jordi, el Gaudí dHonor i de tots els premis que té a lestanteria, però la mare aiii, la mare... es mereix un reconeixement potser més important. Una estàtua encara seria poc.
Es diu Maria del Carme Itxart, però a casa sempre li hem dit Mare Mery. El pare Pera i la mare Mery. Ella ha estat la persona que ha fet possible el miracle de tirar endavant una casa amb sis fills i un marit artista: com sempre diem nosaltres, els Pera som una versió mataronina de La Blancaneu i els set nans. I lúnic secret per aconseguir-ho ha estat lliurar-se a la seva família sense condicions. La mare és tot amor, tot passió, i una gran amant de les bromes. Més enllà del seu vessant públic, a casa el pare sempre ha estat una persona seriosa, inclús una mica imponent, i no sempre mha estat fàcil entendre-mhi. No poca gent pel carrer sovint maturen i em diuen: «Hola, Roger Felicitats per tot. Ens agrades molt. Et seguim des de Poblenou! Molt bonic el programa de TV3 que vas fer amb la Nierga. I som molt fans del teu pare, també. Apa, que tenir-lo a casa ha de ser divertit, eh?». I jo penso: «Sí, sí, uffffff, mooolt divertit. És lalegria de la huerta, vaja». En canvi, amb la mare sempre hem tingut una complicitat especial.
Li dec molt, a la mare.
I bé. Aquell amor que va començar en un teatre de Mataró ha durat més de cinquanta anys. I aquest temps dona per fer moltes coses, i nhan fet moltes, un fotimer, a banda de dedicar-se essencialment a tenir fills.
Sí, perquè nhan tingut sís.
Sis, sí. Sis.
LIvan.
Jo.
El Boi.
El Lau.
El Biel.
I el Blai.
Deixeu que us en faci cinc cèntims, daquesta tropa.
El meu germà gran és lIvan.
Si jo sempre he estat lovella negra, ell ha acceptat de grat el paper de lovella blanca. És lhome responsable per excellència ha estudiat Ciències Polítiques i també Teologia, i és un gran polític que ha fet molts anys de regidor a lAjuntament de Mataró. Ara el tenim a lAjuntament de Barcelona i sempre he pensat que seria un bon alcalde, i també fins i tot un magnífic president.
Això ho penso de veritat, i parla de les seves qualitats, però també de la meva estima. Ha estat el meu millor amic, i hem viscut moltes coses des de molt petits. Escola, trapelleries, complicitats Quan va estudiar a Londres, jo hi viatjava sovint amb quinze anys i em colava a lhabitació del col·legi major on ell vivia. Sí, nois, sí; amb quinze anys ja era amant de laventura i del perill.
Després lIvan es va fer gran, es va casar amb la Marie, i van tenir tres fills preciosos: el Max, el Nin i el Zac. Els meus amors.
No sempre he estat a laltura del meu germà. I entre les coses de les quals em penedeixo, hi ha les travetes que vaig fer a la Marie quan va entrar a la família. No ho feia perquè no magradés és molt bona tia, la Marie, sinó perquè em robava lIvan.
El meu germà, el meu millor amic.
Jo soc el segon.
El tercer és el Boi.
Si us pregunteu per què els pares van seguir buscant fills després de tenir-me a mi jo ho he fet moltes vegades, la resposta és fàcil. Els pares volien tenir una nena, i van pensar que a la tercera va la vençuda. Però no: va ser un nen.
El nom del Boi lhi va posar el pare, perquè era molt fan de Tarzan. I com ell sempre diu: «Tenia dues possibilitats. I vaig preferir Boi a Xita».
El Boi és una persona molt especial. És el que té el cor més gran de tots els germans, i viu en el seu planeta. De vegades em fa recança, perquè sha quedat en terra de ningú: massa petit per a lIvan i per a mi, i massa gran per als més petits. Però daltra banda penso que no ho ha passat malament: és molt pur, sense malícia, i ha sabut viure en el seu món.