Més de vint anys després, tot quadrava amb aquell musical. Em consta que aquella trucada den Reguant a RAC1 va ajudar molt en Roger. Molt. El dolorós cop de puny de lamic que li diu: «Roger, prou. Som-hi».
Quan va acabar el programa no sabia com reaccionar. ¿Havia de trucar a en Joan, al pare, aquell home que un dissabte a la tarda de no sé quants anys enrere va fer que lamic Xavier Bosch i jo no poguéssim suportar els atacs de riure que ens van agafar veient-lo amb en Paco Morán al Borràs fent La extraña pareja? Lhome que ens va fer riure, sentir-lo plorar? No.
Trucava a algun dels germans den Roger? Tampoc. En Reguant explicava des de la justa distància entre la família i el company el que estava passant. En Roger era enmig del drama.
Al cap dunes setmanes vaig parlar amb en Joan Pera, el pare que el va parir. «Se nestà sortint. A poc a poc. Ho farà. És valent».
Un dia en Roger em va trucar. Em volia veure i explicar-me com estava. Vam quedar al migdia en una cafeteria a tocar de la ràdio. El vaig veure com feia anys que el coneixia: atabalat, emocionat, apassionat Però en això massemblo a en Roger. Tenia ganes de fer coses. Em va explicar que havia fet el doblatge de lEddie Redmayne al biopic de lStephen Hawking a The Theory of Everything, que estava preparant una obra musical i que sestava curant.
Recordo haver-li dit: «Hòstia, Roger, para, para». En Roger xerra com si fes un doblatge, amb aquella veu deliciosa, fastigosament perfecta, que, a més, fa vibrar quan toca i la fa aflautar quan li rota.
Estàs bé? Estàs net? li vaig preguntar.
Mai saps quan estàs bé i si pots recaure, però estic orgullós de mi mateix. Mai ho havia estat tant.
I a partir daquí em va explicar la seva vida com si fos una autobiografia parlada, recitada de memòria. Em va dir que estava escrivint molt. Sobre la seva vida, la seva misèria, i em va dir que la volia explicar per si a algú li podia servir dajut. Era una gran idea. Fer teràpia escrivint sobre el que a un mateix li passa en temps real. Així ho ha fet en Roger Pera. Allò que em va explicar fa uns mesos en una cafeteria de Barcelona, que enllaçava amb el que havia passat al Teatre del Raval mesos abans, era la seva teràpia.
A poc a poc, Roger. No tinguis pressa. És llarg però ves escrivint. Tajudarà li vaig dir.
I, com tot a la vida, ha necessitat el seu temps. Per molt dolorós que sigui, que em consta que ho és i molt. Aquí escriu la seva història en Roger. La dun intent de superació. Salta, Roger, salta.
JORDI BASTÉ
ÈXIT
Aquesta història és, abans que cap altra cosa, una història damor.
A la meva família.
Als meus amics.
A la meva professió.
A la vida.
Jo soc fulla seca que trista rodola,
que pels aires vola sens guia ni nord.
Mon ànima es troba sola i desvalguda
mes ben merescuda tinc ma negra sort.
Almenys un dia un pare tenia
i uns germans estimats,
mes, ai, els vaig perdre i tot per ma culpa.
Oh, no tinc disculpa,
vaig ser un fill ingrat.
RAMON PÀMIES
El final és on tot comença
El dissabte 25 de gener de 2014 hi havia programada funció de Germans de sang. A les 18.00 h. Es va anul·lar.
No era per culpa de laugment de lIVA que està ofegant el nostre sector, ni tampoc per cap altre problema relacionat amb el teatre. Els actors no havien pas decidit fer vaga. No havia sorgit cap inconvenient tècnic impossible de solucionar i, tot i que potser nestava temptat, el banc no havia embargat el vestuari de la companyia. No. Res de tot això. Aquella funció es va anul·lar perquè jo, que representava el protagonista, no mhi vaig presentar.
Magradaria treurem una bona excusa de la màniga. Posar cara de nen entremaliat, començar amb el clàssic: «No us ho creureu, però», i tot seguit afegir alguna cosa fantàstica:
Mha trucat en Bruce Springsteen. I estic a laltra banda de lAtlàntic rodant un videoclip.
He descobert que vull ser una dona. I he passat la tarda operant-me els pits.
Mha trucat lET, que shavia perdut. I he agafat una bicicleta per tornar-lo a casa.
Però no. Res de tot això era veritat. És clar que no. La veritat era una altra. Més trista i més refotudament depriment.
Era a casa.
Estava tancat.
Estava sol.
I què hi feia?
Ben poca cosa, i molt trista. Mestava assegut al sofà davant de la tele. Canviava de canal de manera compulsiva: pel·lis porno, programes escombraria, qualsevol cosa. De tant en tant, mirava el rellotge i em deia: «Deu minuts més». Però passaven aquells deu minuts i no maixecava. Al contrari, em feia una ratlla de cocaïna sobre la caràtula dun CD i lesnifava.
Deu minuts més.
I una altra ratlla.
I deu minuts.
I ratlla.
Cada vegada més espantat, més encongit, més paranoic. Ionqui perdut.
No puc dir que aquesta fos una situació nova, perquè feia anys que estava enganxat a la cocaïna. I no aconseguia desenganxar-men.
Primer ho havia negat, no acceptava que tingués un problema. Després havia fet cas als consells de la gent que mestimava, i havia estat tot un any ingressat en un centre de desintoxicació. Aquesta experiència mhavia permès referme, i durant un temps semblava que ho havia aconseguit.
Però és fàcil recaure en la cocaïna si no fas les coses com les has de fer. I si no neteges tot el que has de netejar dins teu. I després destar un any sense consumir-ne, vaig tornar-hi. Havia re-caigut.
I necessitava demostrar a la gent que menvoltava a qui mestimava, i a qui no que no era un drogoaddicte, sinó un actor.
Un bon actor.
I per demostrar-ho, vaig voler recuperar el meu primer èxit, que aleshores complia vint anys: lobra amb què mhavia convertit en lactor que sempre havia somiat que seria, Germans de sang.
Això sí, ho tenia tot en contra. Cap gran productora va apostar per aquell projecte, perquè els empresaris tenen el costum de malfiar-se dels actors rehabilitats. No puc culpar-los, però tampoc puc agrair-los res. (He de dir, però, que en aquest país estem molt lluny encara daltres països, com per exemple els Estats Units, on un empresari, davant de dos currículums més o menys iguals, és capaç de contractar la persona rehabilitada abans que laltra, que no ha hagut de passar per aquest esforç sobrenatural. El fet que una persona shagi rehabilitat diu molt della mateixa. Una addicció és una de les pedres més gosses que la vida et pot posar enmig del camí.) A qui sí que haig destar agraït és al Ricard Reguant. En un gest de màxima generositat que demostra de quina pasta està fet la més noble, aquest director va acceptar sumar-se al projecte i, quan vam comprovar que no tindríem cap suport, sel va carregar, juntament amb mi, sobre les espatlles.