Veuràs: no en parlem més, que sem regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ¿ho tens entès? I, ara, feste el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de candir i dissecar, an ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per alguna cosa sóc lamo de casa!
Com thas tornat, Peret! De tot això, en té la culpa lanarquia i tots aquells disbarats que us vomita a lorella el perdut den Palmella.
I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que senternia, amb tot i fer lo ferreny, saixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:
Sí, ¿eh? Doncs ara men vaig a veurel, an aquell perdut. Bona nit!
Peret, Peret! cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala avall.
La dona passà més duna hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, daquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que dençà que shavia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, shavia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític lo jornal i qualificant lo treball de miserable explotació.
Temps enrera, essent fadrí major i quasibé cap absolut dun taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça dencàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-sen, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava sho arreglés ell; lamo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés lo lloc que ocupava per a no donar mals exemples, que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències... Resultat: que lamo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. Daquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, lhauria perdonat si ell hagués fet passos per a aconseguir-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i linstava sempre perquè es junyís. Però davant daquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se lhavia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir laplec de gent esparverada que predicava lodi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar lo pensament i el cor.
Quan ell fou fora de casa, la Quimeta, amb lo cap sobre la taula, plorà estona i estona, fins a sentir-se alleugerida daquella pena que li omplia el cor; però després se digué a si mateixa que era hora dacabar lo patir i de prendre un bon determini.
Demà a la tarda li donaré una excusa i aniré a veure què.
I, més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que linvadia, se nanà al llit.
En Peret tornà a les dugues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança dell, shavia condormit tot just, i lentrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt poc a poc, per lalcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé an en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant lorella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta, quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, sarrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, se va treure de les butxaques de larmilla i de les calces uns paquetets, que posà sobre la taula; tornà a mirar-la an ella, a la Quimeta, com indecís, i després destar en pensa un minut, va agafar una cadira i larrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-shi abastà la capsa de cartró que hi havia sobre la lleixeta; aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà: ella quasi no el veia, perquè el tempanell de lalcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués lo cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor daixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu... Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen los parpres i anava perdent suaument la noció della mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles se despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.
¿Què tens? va fer ell, malhumorat. Sóc jo, dona.
Ai! Mhas donat un esglai!... ¿Don véns?
¿Don vols que vingui? De voltar... amb quatre companys... Vaja, dorm, dorm.
I es rebaté sobre el coixí, després dapagar lo llum.
Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i sestava quietona, sentint son marit bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si sofegués; dormint dun son agitat i ple densurts, com son de febre.
Quan lo rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència destar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que dun bot sassegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.
I ara! ¿Per què taixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot lo sant dia.
Bah! Al menos faré gana... va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.
Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum dençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i sel partiren.
Carai! Daixò no nhi ha per a alimentar ni una agulla de cosir... ronyicà lhome, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.
Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...
Mala negada facin tots los burgesos! esclatà en Peret, amb rancor concentrat.
Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot sarreglarà, ajudant Déu.