(Amb ràbia.)
Jo, amunt sempre!
A veure si el dimoni se menduia...
i el dimoni, per ço, com si tal cosa!
No hi va valer estrenyem la cotilla
fins a gitar i tot sang per la boca;
no hi va valer clavar-me garrotades
com el pare a la mula... Estava llesta!
No hi havia remei!... Tot se sabria
i la falç, a linstant...
(Horroritzada.)
la seva tasca!...
(Pausa breu; després, amb espant i angoixa creixents.)
I, al fi... lhora arribà... Una vetllada...
ja el molí no podia emprendre feina,
que en sobrava per més de quinze dies...
El pare, el mosso i els germans estaven
que no podien més; drets sadormien,
que portaven, ja tots, tres nits de vetlla...
I la mola, per ço, que no saturi,
que sha dacontentar a la parròquia,
tant si es pot com si no... El pare, a taula,
que diu així mateix: «Maliat siga!
He dit a no sé quants que demanessin
per tirar avant la feina i, mans besades,
que ho daria de grat; i tots responen
que ara van rebentats; que és impossible»...
«I jo estic ben llassat!», el noi mormola;
i en Ciset i lhereu: «Pitjor nosaltres!»
Jo que llavors, tot tremolant, poruga,
al pare, així li dic, sense guaitar-lo:
«Si vós voleu... jo la faré, la feina»...
I el pare gira el cap. «¿Tu, tota sola?»...
«Tinc prou braó... millor ajuda vaga.»
«De valenta, si vols... mes...», diu el pare,
ja mig temptat de reposar una mica.
Jo que, en un salt, encenc els llums i, arri!
té, té i té!... Al llit tothom!... «Cap a les dues
vine a cridar... tota la nit, no hi passo»,
torna el pare, i jo: «Au, aneu... aneus-en!»...
I sen van anar tots... Ai, ja calia!
que estones ha que em mossegava els llavis
per no llançar els xiscles que a la gola
muntaven ofegant-me... Quin suplici!...
I aní a les moles... quasi arrossegant-me...
i allà...
(Amb horror, parlant lentament i com si veiés coses esfereïdores.)
Allà... va ser... Rodant, les moles
ofegaren els crits... I que patia!
Que patia, Reiner, tota soleta!...
Soleta, no... després... que ja era nada...
Era petita així, com una nina...
i amb una caroneta més bufona!
Els ulls aclucadets, la boca oberta...
Me la vaig estimar tot de seguida!
Tant que em va fer patir, i no em recava,
no em recava ni gens, pobra menuda!
Semblava que feia anys que la tenia,
que la tindria sempre més... Sí, sempre!...
(Tot això amb tendresa, com afalagada pel record; dací al final, amb angoixa creixent, amb terror, amb desvari, segons ho vagin indicant les paraules i situació.)
Pobra filla del cor!...
(Escoltant, esglaiada, de sobte.)
¿Sentiu la mola!?
Va rodant, va rodant, com... aquell dia...
(Corrent, agitada, duna banda a laltra.)
Oh, Verge Santa del Remei!... Que pari
aquest rodar, o feu-me tornar sorda!...
Que també mon cervell, balla que balla
aquí dedins al punt que sent la fressa...
(Pausa. Després, girant-se ràpidament i com responent a algú.)
¿Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
Si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, labraçava
i a petons, a petons, lhauria fosa,
que mai més acabava datipar-men...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, desglaiada fins perdia lesma...
quant a dalt... quin espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
¿Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a lescala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí dedintre...
(Per son cap.)
i maixeco dun bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llançar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara llançà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament duna banda a laltra, com per lliurar-se dalgú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No men recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... Com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
dun cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me nhe anat de casa meva
i mestic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de lamo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.)
Lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que mesclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en lespai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl, i a la darrera paraula cau de cop.)
18 de gener de 1898
LA VELLA
[De Drames rurals, 1902]
Lhavien treta al porxo, com de costum, i lhereu se nhavia anat a la batuda, la jove a lhort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i laltra nena, lun a jugar a boles a lera den Rostoll, al capdavall del poble, i laltra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins de la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota lescala, les gallines escarbatant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, al porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles grauades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades dorellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet despart, podrit dels orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.