La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, laltre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar duna habitació a laltra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants duna casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
www.clubeditor.cat
Víctor Català
La infanticida
seguida de
Nou contes de foc i de sang
Selecció i postfaci de Lluïsa Julià
Edició dels textos a cura de Blanca Llum Vidal
La infanticida i Nou contes de foc i de sang 1ª edició: abril del 2017
© 2017, hereus de Caterina Albert, pels textos de Víctor Català
© 2017, Lluïsa Julià, pel postfaci
© 2017, Club Editor 1959, S.L.U, per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Il·lustració de coberta: Ferran Aguiló, Boca (2005)
Disseny: Ángel Uzkiano
Producció de lebook: booqlab
Tots els drets reservats.
Prohibida tota forma de còpia.
TAULA
De foc i de sang
La infanticida (monòleg dramàtic)
La vella
Lexplosió
Ànimes mudes
Lamoreta den Piu
La Mare Balena
La cotilla de domàs groc
La jove
Lenín
Després de lamor
Postfaci de Lluïsa Julià
Selecció descrits autobiogràfics i de reflexió artística
Comentari dels textos daquest volum
Nota a ledició
LA INFANTICIDA
Monòleg dramàtic en vers [1898]
PERSONATGE ÚNIC: La Nela
Celda pobra dun manicomi; al fons, porta barrotada de ferro, que dóna a un corredor emblanquinat. En langle de la dreta, el llit; escampats per lescena, els objectes necessaris i usuals en semblants llocs. Asseguda al llit, la NELA, arrupida, el cap entre les mans i els dits crispats en la cabellera revolta. Duu camisa de drap de casa, escotada i rogenca, amb arrugues al volt del coll i amb les mànigues fins al colze, com les que usaven les pageses de cinquanta anys enrera; faldilles velles i curtetes de blavets; cotilla de setí groc fosc, que serveix de gipó i, si es vol, un mig mocador tirat al coll. Va a peu nu. És jove, està esgrogueïda i té lesguard extraviat, de boja. Tant en la disposició de lescena com en tot lo relatiu al personatge deu imperar el més absolut realisme. Si per a major efecte es creu convenient, durant la representació del monòleg poden passar pel fons, de tant en tant, algunes persones, com empleats del manicomi, visitants, etc., que fins poden aturar-se per un moment, silenciosos, a mirar a lescena de la reixa estant. En llevar-se la cortina, la NELA està durant uns instants en la posició esmentada; després saixeca, pertorbada, fregant-se els ulls i baixa lentament a primer terme, mirant amb rancúnia el públic. Es mourà, alçant-se, asseient-se, passejant, ad libitum, de manera que no resulti monòton ni pesat el monòleg.
Tinguis en compte que la NELA no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb lesperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: lamor a Reiner i lamenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, laltre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.
¿Què hi fa, aquí, tanta gent?... Ja mho pensava...
Sempre, sempre el mateix!... Podien dir-me
que un cop ja fos a dins daquesta casa
ningú més me veuria... Era mentida...
Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;
i don Jaume el primer, el fill de lamo.
Aquí també, com allà dalt, me miren
i em pregunten, perseguint-me sempre...
I fins sen riuen... Maleïts!... Ah, lhora
(Mostrant els punys amb ràbia.)
que jo pugui fugir i a clar de lluna,
camps a través, a la masia anar-men...
(Amb sobtat esglai.)
¿A la masia?... Ah, no, no!... Hi ha el pare
que em caça arreu per degollar-me... Un dia...
(Amb veu baixa i aterroritzada.)
ja va mostrar-me aquella falç retorta,
més relluenta que un mirall de plata
i més fina de tall que una vimella...
Va agafar-me dun braç amb dits de ferro,
i fent-la llampegar davant mon rostre,
«te la pots mirar bé», va dir, «la guardo
per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa
el dia que mafrontis i rebaixis...
Mira-la bé, gossa bordella, i pensa
que encara tinc delit, i ella no és gansa!»...
I guaitant-me al gairell, tal com solia
dun temps ençà, me rebotà per terra
i anà a la mola i... lesmolà dun aire!...
(Escarnint la fressa desmolar, horripilada.)
Cada xiiist!... xiiist!... me resseguia lànima,
de viu en viu el moll de los fonent-me...
(Amb espant, abaixant la veu.)
Mes... ja no hi era a temps... Ja feia dies
que havia entrat per la païssa laltre,
i que a la gola i al barranc ens vèiem