De fet, va lluir des del primer dia. Luniforme li esqueia com si lhaguessin fet a mida en alguna sastreria de Saville Road i les seves maneres elegants destacaven al costat duna clientela que era força exigent i immensament rica. No tenia mai un no per a ningú i santicipava als seus desitjos. La seva història era coneguda per tothom i sobretot que era fill de marquès, i això lajudava a tenir més propines per part de les aristòcrates que sel miraven amb bons ulls. Fins i tot els altres col·legues començaven a estar empipats perquè preferien tractar amb ell. En els pocs mesos que feia que treballava, despuntava més que ningú i el propietari de lhotel, en Henry Windmarch, shi va fixar arran dels comentaris elogiosos del més granat de la societat anglesa. Ell, que era rabassut i de maneres artificioses, es mirava de cua dull aquest jove que havia esdevingut imprescindible. Lamo era ell i no li agradava que algú altre agafés protagonisme però era un home de negocis i sabia veure que en trauria més profit si el tenia al seu costat. En un temps rècord, Lorenzo va esdevenir el seu adjunt i estava ben satisfet i orgullós dhaver pujat esglaons, tot i que en Henry Windmarch no era de tracte fàcil.
No et pensis que ets algú perquè the nomenat el meu adjunt. Qui mana aquí soc jo. Ho has entès? va preguntar enutjat. A aquesta vella classe rància els agrada gent com tu, que sap com llepar-los, però a mi no menganyes. Limitat a acontentar-los.
En Lorenzo el considerava barroer i vulgar, però era conscient que lhauria daguantar si volia fer-se una posició.
No es preocupi, no faré res que el pugui decebre...
Prou xerrameques. Ah! I amb mi no empris aquest to pompós. Al cap i a la fi ets un aristòcrata vingut a menys va dir triomfant, mentre en Lorenzo canviava lexpressió de la cara Què et penses? Que caic de larbre, o què? La teva història romàntica que mhan explicat no saguanta per enlloc o sigui que no ets ningú i el que et paga aquí soc jo. No ho oblidis mai, si vols conservar la feina.
En Lorenzo va engolir saliva i va acatar el que li deia Windmarch. No tenia cap altra sortida. Va observar amb deteniment el retrat de grans dimensions que havia fet pintar per Lord Tingerbouth. Estava clar que tenia al davant un home ambiciós, provinent duna família de classe baixa que era capaç de trepitjar a tota persona que se li posés al davant per obtenir els seus propòsits. En Lorenzo va pensar que tanta mala llet i ganes de rebaixar la gent era una manca de seguretat profunda.
1 Punts és el nom que se li dona a unes barques de passeig
habituals al riu Tàmesi.
4
Soldeu, Andorra, 2017
Ja feia algunes hores que esquiava i en Jordi va agafar una pista curta i sense gaire pendent que servia per enllaçar amb un telecadira cap a Soldeu. Lliscava per una zona estreta on duna banda tenia un mur de neu que el sobrepassava almenys dues vegades i, a laltra banda, sobria la vall dels cortals dEncamp amb una vista esplèndida de cims nevats que salçaven majestuosament fins a linfinit. Empegades a la muntanya, les pilones transportaven les cabines a vessar desquiadors des dEncamp fins a dalt del cim. Només saventuraven a trepitjar aquesta vall els qui feien esquí fora pista.
Ja estava una mica cansat i no li venia de gust de posar-se a fer schuss . La neu era compacta i gelada per la qual cosa lliscava amb facilitat. A aquestes altures el vent es movia amb força i el va sorprendre una boira espessa. No shi veia un borrall. A en Jordi no li feia gens de gràcia la situació, però valia més no parar, ja que si venia algun esquiador lenforquillaria. Devia ser a mitja pista i sentia una mica lluny la remor del telecadira denllaç o del telecabina, no sabria dir-ho.
No anava gaire ràpid, volia ser prudent. De sobte, va notar el contacte de dues mans a mitja esquena que el van empènyer bruscament cap endavant i van fer que canviés la trajectòria que estava seguint. Lespenta el va fer agafar impuls i va notar com els esquís es corbaven cap a baix. Va cridar com un boig abans de caure al buit. Les fixacions van saltar i va perdre els esquís mentre continuava rodolant. I després, va sobrevenir la foscor.
Sembla que reacciona!
En Jordi va obrir els ulls que va tornar a tancar quan la claror el va encegar. En un nou intent, va veure quatre homes que lobservaven. Un dells li va preguntar si el sentia. Tot li feia mal i estava una mica estabornit. Va tancar de nou els ulls.
Em roda una mica el cap...
Els homes van emetre un so dalleugeriment.
No tanqui els ulls! I mirim fixament, així li passarà va dir un dells, mentre li somreia. No pateixi, som de lequip de rescat de les pistes i ara lajudarem a pujar. Sobretot, no intenti treures el casc. Deixarem que ho facin a la infermeria per si hi ha algun traumatisme en Jordi volia assentir, però estava massa rígid per fer cap moviment. Ha tingut sort de quedar enclotat en aquest banc de neu.
En Jordi va marejar-se i va tornar a perdre el sentit. El van carregar en una llitera lleugera lligada a una corda que sostenien des de dalt amb un enginy. Laccés a la zona era una mica complicat, però van caminar lentament i de manera feixuga per una drecera fins a arribar a dalt de la pista on shavien congregat nombrosos badocs amb cara de feredat que preguntaven si shavia matat. No es va despertar fins a la infermeria. El metge de pistes lestava examinant i li va semblar que no tenia res trencat.
Nano, sort que portaves casc i granota! li va etzibar en veure que obria els ulls. Que sinó ja te nhauries anat a laltre barri.
En Jordi el va mirar una mica desorientat mentre el metge continuava amb la seva xarrera. Al costat hi havia dos dels homes que lhavien rescatat. Un dells va contestar.
Podria haver estat molt greu. Quan hem rebut lavís daccident ens hem temut el pitjor va exclamar. Sort nhi ha que ha cridat i que un dels pisters lha sentit. Sinó, ves a saber quan lhauríem descobert.
En Jordi va aconseguir articular algunes paraules i va explicar que lhavien empès. Els tres homes es van mirar circumspectes. Les caigudes daquest tipus feien que a vegades laccidentat imaginés coses que no eren i sortosament no hi havia hagut conseqüències tràgiques. Més duna vegada shavien trobat que les persones que socorrien, sota limpacte de la caiguda, perdien una mica el sentit i la realitat es tornava irreal.
És fàcil que et desorientis amb la boira va dir el metge, mentre li posava la mà a lespatlla per tranquil·litzar-lo.
No estic desvariejant. Algú em va fer caure...
Una infermera els va interrompre per anunciar que lhelicòpter els estava esperant.
Molt bé, Jordi. Et traslladaran a lHospital Nostra Senyora de Meritxell per fer-te uns escàners i descartar que no hi hagi cap contusió interna el metge va fer una pausa però, a priori, jo ho veig bé. Estaràs adolorit uns quants dies, per això.
El van traslladar a una llitera i van sortir cap a fora on un vent gèlid li va glaçar de nou la cara. Allà, en mig del gran aparcament, el van col·locar dins de lhelicòpter que es va enlairar ràpidament en direcció a Escaldes-Engordany.
Estava espantat. No havia estat una caiguda fortuïta i aquella gent no sel creia.
En Jordi havia reclinat el cap al marc de la porta de sortida de la terrassa amb la mirada perduda. Lhospital lhavia deixat anar sota la seva responsabilitat. Eren prop de les nou del vespre i la llum, dels focus de la façana, quedava esmorteïda pels flocs de neu, espessos, que anaven caient amb una cadència lenta. Més enllà no hi havia visibilitat.