En Josep i en Pere Orri, masovers estats del castell de Roca, comenten que antigament, entre el Segalars i la capella de Loreto, hi havia hagut dotze columnes amb una creu a sobre cadascuna delles. Simbolitzaven dotze de les catorze estacions del viacrucis. Les dues últimes estacions (la tretzena i la catorzena) eren a la capella. A les parets de ledifici, de fet, encara shi poden veure dues rajoles amb les inscripcions XIII i XIV que ho testifiquen. A tocar la capella, hi ha les restes de lantic hostal de la Teranyina, també anomenat lAteneu o lhostal den Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.
Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se lenduria i que tota laigua que shi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. Lendemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, shi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat dovelles. La santa tocava lobra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere laltre fins que va arribar un moment que el dimoni sen va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt dun cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on safermaven les estaques de la resclosa.
Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. Lemplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que sen donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, lalcalde daquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar lestat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, lutillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís lembassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a lalcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria laigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.
A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de lantic veïnat de Briolf. Men parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors daquesta zona perquè va néixer a can Pla lany 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-shi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens nha fet un retrat detallat, també de la gent i de les seves històries. Nanirem parlant.
A la zona del bac de Boquià, hi ha can Pla i les restes del Casot i de can Picamill (o mas Patiràs). Al solei de Briolf, de llevant a ponent, isolats i perduts enmig del bosc i de les bardisses, es pot trobar el que queda de Brunyoles, la Guardiola, la Barraca (els últims estadants en van marxar cap a lany 1920), la Cadavall, ca lEsquerp (habitat fins a finals dels seixanta) i cal Cisteller. En els arxius, a més, hem trobat referències a dues cases més antigues, de localització incerta: el Serrat (datada lany 1229) i el mas Roura (datat lany 1413).
Brunyoles tenia lespecial particularitat que la casa i lera pertanyien al municipi veí de Serinyà. El viver, en canvi, era en el terme de Briolf. Els últims habitants van marxar-ne a mitjans anys quaranta. A laltre costat del Ser, tocant a la vora dreta, hi ha el cingle del Calabós, que fa de límit entre Briolf i Serinyà. Per Brunyoles passava lantic camí ral que venia de Serinyà i que anava cap a Briolf, el Collell, el Torn i Mieres.
En una raconada enlairada del bac de Boquià, hi ha la bauma den Parrot i en Guillot, dos bandolers que samagaven i saixoplugaven en aquesta bauma quan no estaven robant en els masos de Briolf i de tota la Vall de Campmajor. En un altre reclau daquest mateix bac, hi ha el cau dels Teixons, enmig dun esperó rocós. Durant uns mesos de la Guerra Civil (1936-39), shi van amagar alguns veïns de Briolf i del rodal, com en Manel de can Pla, pare den Valentí. Al capdamunt del serrat de Boquià hi ha les fites dels Tres Termes que marquen el límit de Briolf amb Porqueres i Serinyà.
A les Estampas del Collell, mossèn Pius Masvidal, que signava els seus escrits com a Rector de Ventatjol, explica que, a mitjan segle XIX, a can Picamill va haver-hi una topada entre els bandolers que samagaven al bac de Boquià i alguns veïns daquests masos. LElisabet Saus va traduir-ho i va transcriure-ho fa uns anys en un article que va publicar a Golany, la revista local de Sant Miquel de Campmajor. Diuen que un dia, de matinada, un grup de veïns va dirigir-se a can Picamill i va trobar-hi els malfactors. Aprofitant que estaven dormint, els van prendre les armes. Eren tres homes: en Parrot, en Cadena i en Boquica. En veures descoberts, van saltar per la finestra, descalços, i van provar descapar. Però els veïns van atrapar-los a tocar el riu Ser, just a la gorga del Dimoni. Els van lligar i els van dur fins al santuari del Collell. En ser a loratori que hi ha a pocs passos del santuari, van dir als malfactors si es volien confessar i si tenien alguna cosa a dir. Un dells, en Cadena, va confessar-se. Un altre, en Parrot, va dir: Només us demano que em mateu amb el meu trabuc, que ja dic jo que no fallarà. Den Boquica sexplica que va ser empresonat i ajusticiat poc després.
En Valentí Anglada explica també com era la vida quotidiana a can Pla a mitjans segle XX. El seu pare es deia Manel Anglada i era fill de Beget, la seva mare, Mercè Vergés, havia nascut a Sant Martí Sesserres. En Valentí va ser el fill gran. Després van anar arribant en Miquel, en Fermí, la Maria Rosa, en Jesús i la Lourdes. En aquells anys, per arribar a can Pla no hi havia la pista forestal que hi ha avui. Shavia de voltar per Roca i Loreto i travessar el riu Ser dues vegades: a lalçada del castell de Roca i a sota la Cadavall, ja a prop de la casa. Cada any, quan el riu creixia massa, el mas quedava aïllat alguns dies. En Valentí recorda que un any va haver-hi una riuada tan grossa que laigua va arribar al forcat dun noguer que hi ha al camp del costat mateix de la casa. Anaven a col·legi al Torn, sempre a peu. Passaven prop de can Jofre de Roca, per la Brugada, el clot Fosc i el mas Rampinya. Durant bona part de lany, marxaven de casa de fosc i hi tornaven de fosc, però no els feia falta llum per veure-shi perquè se sabien el camí de memòria. El dissabte al dematí també tenien escola i el diumenge tornaven a anar al Torn, a missa i a doctrina. En època de pluges, quan el riu anava alt, no podien arribar fins a casa i shavien de quedar a passar la nit a ca lEsquerp, on els feien el sopar del vespre i lesmorzar de lendemà. A ca lEsquerp, hi vivia el matrimoni format per en Pere Batlle, al cel sigui, la Flora Batchellí i els seus tres fills: en Josep Maria, la Montserrat i la Fina. Avui, la Flora i el seu fill viuen a Camprodon; les dues filles, cap a Olot.