Avui Cerneres roman mig oblidat enmig del silenci i la quietud més absoluta, envoltat dun paisatge meravellós. Les cases i cortals que aixoplugaven la gent i el bestiar i que omplien de vida aquest petit racó del Pirineu estan enrunades.
Una pista forestal que comença a lanomenat pont de Cerneres, a la carretera que va de Gósol a Josa, ens permet arribar còmodament al poble. Quan la van obrir, Cerneres ja era abandonat. Avui aquesta pista té restringit el pas de vehicles perquè es troba dins de lespai del Parc Natural del Cadí-Moixeró, però el poble no és gaire lluny, shi pot arribar passejant tranquil·lament. En Pep Riera, excoordinador general del sindicat Unió de Pagesos, la família materna del qual prové de cal Masover, de Cerneres, em va dir que per aquest rodal no hi havia ni hi passava cap roda. La gent anava a peu o damunt danimals de bast. I això va continuar així fins ben entrada la segona meitat del segle XX, quan es va obrir a pic i pala la carretera de Josa, una infraestructura que va donar feina a la gent del poble, tal i com comenta lAlfons Escribano, de cal Francisquet, que és també alcalde pedani de Josa.
En Pep Riera diu que hauríem de buscar lorigen de Cerneres als segles XVII-XVIII, lúltima època desplendor de la pagesia catalana. En aquell temps a Josa hi havia uns vuitanta focs, no quedava gaire terra lliure per treballar. Deu ser per això que una part de la gent va traslladar-se als racons inhòspits i elevats de Cerneres.
LErnest Sitjes, pastor de la Pobla de Lillet, explica que cap al segle vuitè es va viure una època llarga de clima molt càlid, que va durar molts anys. Gràcies a això es van arribar a plantar vinyes fins i tot al Pla dAnyella, a uns 2.000 metres dalçada. Però un bon dia, a Cerneres, va començar a caure una cosa blanca del cel Ningú no ho havia vist mai, ningú no sabia què era. Espantats, un grup de veïns va decidir anar a veure lhome més vell del poble, que era cec i de qui tothom deia que era un savi. Li van preguntar què eren aquelles petites boles blanques, fredes i molles que queien del cel i que quedaven a terra enganxades. Pel que em digueu, deu ser neu. Va explicar-mho el meu avi fa molt de temps, però jo no nhe pas vista mai va contestar. I què hem de fer? li van preguntar atabalats els veïns. Agafeu una euga, deixeu-la caminar sola i aneu-la seguint. Allà on saturi feu-hi un nou poble. I així ho van fer. Van anar seguint leuga fins que va aturar-se en un turó més assolellat i més arrecerat. Serà aquí, doncs. I allà van bastir el primer poble de Gósol, on avui trobem encara les restes del poble vell.
A començaments del mes de desembre de lany 2012 vaig anar a Cerneres amb els meus pares. Feia un dia fred i calmat, es veia una llum nítida i radiant, sota un cel transparent. A Cerneres quedava encara alguna resta de la primera nevada que havia caigut. Tot estava embolcallat dun silenci pregon, trencat esporàdicament pel lladruc dun gos de cacera i per unes veus que ressonaven a laltre costat de la vall. Després de visitar les restes de tres o quatre cases, vam trobar lalcalde pedani de Josa, lAlfons Escribano, que anava acompanyat dun noi i del seu gos. Em va explicar tot de coses sobre Cerneres. Va ser ell també qui em va dir que la família materna den Pep Riera provenia duna daquelles cases.
Aquell dia, mentre anava assenyalant-les, lAlfons em va anar desgranant els noms de totes les cases i de tots els cortals de Cerneres. A la part baixa i mitjana de la vall, hi ha les restes de cal Masover, de cal Riera, de cal Vime Nou, de cal Rotà i els cortals del Bosquet, del Palanca damunt del qual hi ha les coves del Tut, de cal Masover i de lAmericano, que era el malnom dun veí de Josa que va anar a Amèrica a fer fortuna. Més amunt, passada la canal dels Cortils, hi havia cal Roig, cal Cuera i cal Calrí, força més a prop de la riera. Al sector de la Plana, hi havia cal Pagès, el Pou i cal Serilla. A la part més alta de la vall, per sota el Collell, hi ha la barraca del Bover, que servia destada al vaquer que guardava la vacada que hi pasturava i que avui està en procés de consolidació com a possible refugi eventual. LAlfons també em va explicar que, segons mossèn Ramon M. Anglerill, rector de Gósol, a Cerneres hi havia hagut una església o una ermita. Però ningú no sap on devia ser ni quina advocació havia tingut.
Només queda per esmentar cal Vime Vell, lúnica casa de Cerneres que es trobava a la part obaga de la vall, per sota del tossal del Castell de Termes. A Josa es deia que lhome que hi vivia en va marxar perquè els llops no el deixaven dormir. També sexplica que un dia que tornava de fosc de Gósol el va empaitar un llop i que va haver de fer foc a la faixa que duia per foragitar-lo. Cansat dels llops, va decidir treure les teules i els cairats de la casa i dur-ho tot a laltre costat de la vall, a la solana del Cadí, on va edificar cal Vime Nou.
En Josep Tomàs, en Josep de cal Fusté, de Gósol, carter del poble i del municipi de Josa i Tuixent, va explicar-me una vegada que en una casa de Cerneres una dona anava de part. El seu home va afanyar-se a anar fins a Josa a buscar la llevadora. En sortir de la casa, va sentir un udol. Damunt la paret, hi havia set llops mirant-lo. Va entrar a la casa ràpidament, tan de pressa com va poder. Saps què? Haurem despavilar-nos tots dos sols va dir a la dona.
A començaments del segle XX totes les cases de Cerneres eren habitades. De mica en mica es van anar buidant i abandonant. La família materna den Pep Riera va marxar de cal Masover lany 1922 i es va afincar a Mataró. Lavi den Pep era pastor transhumant. Cada tardor, pels volts de sant Miquel, marxava de Cerneres seguint el camí ramader, tot buscant herbes i pastures. Acompanyat del ramat, primer de tot anava cap al coll de Josa, Gósol i Saldes. Després, seguia la vall del Llobregat i arribava a les terres baixes del Maresme on sestava fins ben entrat el mes de juny. Lestiu el passava a Cerneres amb el ramat i la família. Però, amb els anys, pensant en la comoditat i el benestar de tots els seus, va decidir abandonar Cerneres i posar una vaqueria al carrer Sant Josep, de Mataró. Les teules de cal Masover van servir per fer el teulat del cobert de ca la Joana, de Gósol. Segons li explicaven el seu avi i la seva mare, a cal Masover hi vivien els avis den Pep amb els seus tres fills. Tots tres anaven cada dia a peu al col·legi de Josa, juntament amb els altres nens de Cerneres. A lhivern, quan nevava, quedaven aïllats durant dies. A vegades, no podien baixar a Josa; daltres, no podien tornar a Cerneres i shavien de quedar a dormir a casa dalgun parent.
Un cop la família den Pep Riera va ser fora, la família Tomàs-Colell va anar a viure a cal Masover. Entre altres, hi havia lEnric i en Josep Tomàs, conegut com el Catxapo, un dels últims estadants de Cerneres. Va morir fa un parell danys. LAlfons, de cal Francisquet de Josa, va parlar-hi moltes vegades perquè als estius, la seva sogra anava a cal Masover. Ha estat gràcies al Catxapo i a gent com ell que no sha perdut del tot el record de la vida que es va fer a Cerneres.
En aquesta banda del Cadí hi plou més que a Josa. A Cerneres la terra és més bona. I els conreus també. Antigament shi sembraven patates i cereals, sobretot espelta, don sortia la farina per fer el pa. Els camps eren a les feixes que shavien artigat i que envoltaven les cases i el poble. Normalment, tot el que es produïa era per al consum propi, quan hi havia algun excedent, es venia al mercat de Bagà. Com que Cerneres és a molta alçada, les patates no se sembraven fins al mes de maig. Un any que va fer molta fred i que no tenien res més, molts veïns van haver de desenterrar les patates que havien sembrat feia poc dies i menjar-se-les. Guardaven i conservaven les patates que collien al mateix camp, enterrades dins unes concavitats de pedra que feien expressament.