El meu pare es volia aturar a veure unes pintures aborígens antigues fetes amb ocre als escarpaments rocosos que circumdaven el llac Superior. Havien resistit misteriosament al rigor dels elements: el sol, laigua i el temps. El meu pare va aturar el cotxe i vam agafar una sendera estreta, pedregosa, que baixava fins al llac. Hi havia un senyal que deia Perill!, i en lletres més petites explicava que shavien produït casos en què les onades impetuoses shavien endut alguna persona que travessava aquelles roques i que cadascú era responsable de la seva pròpia seguretat. Vam passar davant duns quants senyals daquests camí de laigua i, a mesura que els trobàvem, els profunds solcs del front del meu pare sanaven apregonant, fins que la meva mare li va dir, calma, Jake, que encara tindràs un atac de feridura.
Quan vam arribar a les roques de la riba ens vam adonar que per veure els «pictogrames» havíem davançar molt a poc a poc per damunt del granit moll i relliscós que senfonsava uns metres en laigua escumosa, que ens havíem dagafar a una corda gruixuda subjecta a unes estaques clavades a la roca i estirar-nos per damunt del llac fins al punt de quedar en posició horitzontal, amb els cabells fregant laigua. Bé, va dir el meu pare, per aquí no passem, eh? Va llegir la placa col·locada al costat de la sendera amb lesperança que amb allò nhi hauria prou. Ah!, va continuar, linvestigador que va descobrir aquestes pintures les va anomenar «somnis oblidats». Aleshores es va mirar la meva mare. Ho has sentit, Lottie?, li va dir. Somnis oblidats. Va agafar un bloc petit que duia a la butxaca i hi va apuntar aquest detall. LElf, en canvi, va quedar totalment seduïda per la idea de penjar-se duna corda sobre aquella aigua que xarbotava i, sense que ningú tingués temps daturar-la, shi va llançar. Els meus pares li van cridar que tornés, que anés amb compte, que tingués seny, que es comportés, que tornés de seguida, i jo em vaig quedar en silenci, contemplant amb uns ulls com unes taronges, horroritzada, el que creia que seria la fi aquàtica de la meva intrèpida germana. Ella, aferrada a la corda, mirava les pintures que nosaltres, des don érem, no podíem veure, i ens anava descrivint el que hi havia, bàsicament imatges duns éssers estranys i punxosos i altres símbols críptics dun poble orgullós, prolífic.
Quan a la fi vam tornar, tots quatre, sans i estalvis a la petita ciutat situada a la part més occidental de lescut rocós, enmig de camps blaus i grogosos, tampoc no ens vam sentir tranquils. Havíem arribat a la casa nova. El meu pare es podia asseure a la cadira de jardí que tenia al pati del davant i veure, a través dels arbres que flanquejaven la carretera fins al First Street, la parcel-la buida on hi havia hagut casa nostra. Ell mai no havia volgut que se lenduguessin. No havia estat idea dell. Però el propietari del garatge del costat volia ampliar laparcament i li havia dirigit tota mena damenaces explícites, bo i buscant les mil maneres de pressionar-lo, fins que el pare ja no va poder més i va vendre la casa al negociant de cotxes per quatre quartos, com va dir la meva mare. Qüestió de negocis, Jake, va fer el venedor al meu pare el diumenge següent a lesglésia. Res personal. East Village havia nascut com un sant refugi contra tots els vicis del món, però fos com fos, la religió i el comerç shavien vinculat duna manera inextricable i com més es van anar enriquint els habitants daquell lloc, més devots es van anar fent, com si la devoció religiosa quedés recompensada amb la prosperitat dels negocis i lacumulació de riquesa; sobre aquesta última imperava la creença que estava beneïda per Déu, de manera que, quan el meu pare es va entossudir a no vendre la casa al del garatge, es va començar a respirar un tuf de recriminació, com si el pare, en tancar-se en banda, no es comportés com un bon cristià. Venia a ser això. I en realitat, el que volia el meu pare per damunt de tot era ser un bon cristià. La mare lanimava a plantar cara, a dir al venedor de cotxes que se nanés a fer punyetes, i lElfrieda, que era més gran que jo i estava més al cas del que passava, va intentar recollir signatures entre la gent per evitar que els negocis fessin desaparèixer els habitatges, però res no va poder aplacar el persistent sentit de culpabilitat del meu pare ni la sensació que hauria tingut dhaver pecat en cas de lluitar pel que era seu. Daltra banda, a East Village consideraven que el meu pare era un home estranyot, excèntric, un paio reservat, depressiu, estudiós, que se nanava a fer excursions de deu o dotze quilòmetres pel camp i considerava que la lectura, lescriptura i la raó eren les claus del paradís. La meva mare lluitava per ell (fins a un cert punt, és clar, perquè, al cap i a la fi era una esposa mennonita fidel i no tenia cap intenció desvalotar el galliner de la jerarquia domèstica), però de fet era una dona, i com a tal la tenien ben poc en compte.
Aleshores, a la casa nova, la meva mare es mostrava inquieta i pensarosa, el meu pare ho rebotia tot per allà al garatge, jo em passava el dia fent volcans al jardí del darrere o rondant pels voltants de la població, sotjant el perímetre com un ximpanzé engabiat, i lElf va començar a moures per «augmentar la seva visibilitat». Shavia inspirat en les pintures amb ocre de la roca, en la seva impermeabilitat i en aquell missatge que expressava alhora esperança, veneració, desafiament i solitud eterna. Va decidir que ella també volia deixar marca. Es va empescar un disseny que englobava les seves inicials E. V. R. (Elfrieda Von Riesen), a sota daquestes lletres hi va posar una T i, a tall de serp ondulant, una R que lencerclava, la subratllava i la seccionava. Men va ensenyar lefecte en un full dun daquells típics blocs de notes de color groc. Mmmm..., vaig fer, no ho pesco. Doncs mira, les inicials ja es veu que són les meves, i TR ve de «les meves tristes recances». La gran R és la de «Recances» i circumda la T de «Tristes». Amb la mà dreta closa es va clavar un cop al palmell esquerre. Havia agafat el costum de puntuar les idees brillants que se li acudien pegant-se un cop de puny.
Mmm... ah! És... Com tha passat pel cap?, li vaig preguntar. Em va dir que ho havia tret duna poesia de Samuel Coleridge, que de ben segur hauria estat nòvio seu si ella hagués nascut en el moment adequat. O que hi hagués nascut ell.
Em va explicar que volia pintar el seu símbol en diferents llocs emblemàtics de la ciutat on vivíem.
Quins llocs emblemàtics?, li vaig preguntar.
El dipòsit de laigua, per exemple, i els tancats.
Et puc suggerir una cosa?, vaig fer. Em va mirar, malfiada. Totes dues sabíem que no li podia oferir res sobre això de deixar la seva pròpia marca al món hauria estat com si algun dels acòlits de Jesucrist li hagués comentat, ei, tu només vas aconseguir alimentar cinc mil persones amb un peix i dues barres de pa. Imaginat!, però aleshores se sentia magnànima, plena democió pel que havia aconseguit, i va fer que sí amb el cap, entusiasmada.
No facis servir les teves inicials, li vaig dir. Perquè per aquí tothom sabrà de qui són i els focs de linfern ens cauran al damunt i tal.
La nostra petita població mennonita anava contra els signes clars desperança i no tolerava obres personalitzades. En una ocasió, el pastor de lesglésia va acusar lElf de rabejar-se en les penes de les seves pròpies emocions llicencioses, i ella li va respondre, fent una inclinació exagerada i quasi fregant el terra amb la mà, mea culpa, senyor meu. En aquella època, lElf estava constantment engegant campanyes. Nhavia fet una porta a porta per establir quanta gent dallí hauria estat interessada a canviar el topònim dEast Village per Xangri-La i va aconseguir més de cent signatures explicant a la gent que aquell nom venia de la Bíblia i significava «lloc mancat dorgull».