IRENE SOLÀ
ELS DICS
Premi Documenta 2017
© Irene Solà, 2017
Primera edició: març del 2018
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra. Tots els drets reservats.
TAULA
(JUNY)
(JULIOL)
(AGOST)
(SETEMBRE)
NOTE: This is a work of fiction, only in that, in many cases, the author could not remember the exact words said by certain people, and exact descriptions of certain things, so had to fill in gaps as best he could... Any resemblance to persons living or dead should be plainly apparent to them and those who know them, especially if the author has been kind enough to have provided their real names and, in some cases, their phone numbers.
DAVE EGGERS, A Heartbreaking Work of Staggering Genius
When Floods have slit the Hills
And scooped a Turnpike for Themselves
And trodden out the Mills
EMILY DICKINSON
aquí em tens nar posant dics
que el teu doll manegaria,
i tu vinga posar dics
que el meu broll tofegaria.
LAURA LÓPEZ GRANELL
(JUNY)
Aquesta és lAda.
Aquestes són les tecles de lordinador de lAda, que esperen, amatents, lenvestida.
Aquests són els dits de lAda que escriuen: «En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat».
GORJABLANC
En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat. Es va incorporar a les fosques i va escoltar. El so era relativament clar. Va alçar els ulls i la Victòria va preguntar:
¿Què és?
A la teulada algú havia aixecat una teula amb suavitat.
No ho sé.
La van sostenir uns segons i la van deixar amb compte. Es van sentir unes passes curoses i van aixecar una altra teula.
En Lluís va pensar espessament en la forma i lestructura de la casa. El jardí, el balcó, la muntanya al darrere, el cobert de les eines de lhort, els roures. Lúnica manera denfilar-se a la teulada era a través de les golfes. La Victòria es va moure sota ledredó procurant no fer soroll i es va apropar a ell.
¿Què pot ser? va preguntar.
Xxxt va fer en Lluís.
Però ja no es va sentir res més.
La segona nit, el soroll va durar més estona. Quan ella es va despertar, ell ja mirava el sostre. Va dir merda i va saltar del llit. Es va posar les sabatilles. El va sentir a baix, que remenava larmari de lentrada. Va sortir per la porta del menjador sense obrir els llums. La Victòria es va incorporar i va anar fins a la finestra. Era primavera i la gespa era molla i la humitat traspassava les espardenyes. Portava una llanterna grossa a la mà esquerra. Va travessar el jardí sense mirar la casa. La nit era fosca i feia olor de terra. Es va girar, va apuntar la llanterna cap a la teulada i la va encendre. Un animal llarg i amb el pit blanc es va aixecar sobre les dues potes del darrere i el va esguardar. Els ulls li van centellejar. Llavors, la bèstia es va tornar a posar sobre les quatre potes i va córrer teulada enllà. Just a sobre don dormien lAda i en Quim va saltar a un roure i va desaparèixer. Quan va abaixar la llanterna, en Lluís va veure la Victòria que el mirava a la finestra.
Crec que era una fura buscant nius per menjar pollets.
Semblava una persona va dir la Victòria.
En Lluís es va ficar al llit i la va abraçar. Tenia els peus congelats.
Ja sabem on són els gatons va afegir la Victòria, en veu baixa.
Sí.
¿Què haurem de fer?
Demà posaré bé les teules i trucaré a en Ballador va dir en Lluís.
¿Què et donarà?
No ho sé, suposo que alguna cosa.
¿Era bonic? va preguntar la Victòria.
Preciós va dir ell, i li va ficar un braç, la pell freda, sota el coll.
Però no pot tocar les teules va fer la Victòria.
No.
No era una fura. Era un gorjablanc. Semblant, però amb el coll clar.
Lendemà, en Lluís es va enfilar a la teulada. Va trobar un niu buit i el va llançar daltabaix. Allà sobre, tan a prop del sol, lescalfor era agradable. A dos quarts de dotze va trucar al veí. En Vicenç Ballador vivia en una granja allà a prop. No era una casa de la urbanització. Era de pagès. Amb nom: Can Ballador.
Més enllà de la tosquedat desbordant i viril, de la cara vermella i dels braços peluts sota les mànigues arromangades, en Vicenç de Can Ballador era un excel·lent ballarí. Amb una noció encertada i clara dels conceptes ritme i maluc. Amb una esquena gegant i uns dits gruixudíssims que feien semblar impossible que pogués moure res amb delicadesa, encara menys un cos de dona, encara menys seguint un compàs. Però per Festa Major ballava tota la nit. Quan la seva dona es cansava, ballava amb les veïnes. No li importaven les dones, li importava el ball. I suava, i tenia un tacte humit i feia olor de senglar i de colònia dhome.
En Vicenç Ballador, pagès i caçador, li va donar una bossa destricnina, que era una pols blanca. Nhi va cobrar quinze euros i li va dir que abans les dones la prenien per avortar. També va dir que si volia li podia abatre la bèstia amb lescopeta. En Lluís va contestar que preferia el verí, i el pagès i caçador va fer que sí amb el cap i li va donar la mà. Era un home rústec, que havia perdut dos dits en un accident al camp i que tenia un fill de deu anys, que també es deia Vicenç i que ja havia matat el seu primer cabirol. Es va tocar la gorra en senyal de comiat i va pujar al cotxe.
Al vespre en Lluís va fer una bola, vermella i compacta, de carn picada. La Victòria banyava lAda i en Quim. La Nàdia era a bàsquet i lanaven a buscar a les nou. Al mig de la carn hi va posar la meitat de pols blanca. Va abocar la resta destricnina en un pot de vidre i la va guardar al rebost. Bé. Quan va sortir al jardí i va deixar la bola de carn sota el roure, semblava una pilota per al caldo.
Aquella nit, estirat al costat de la Victòria, que dormia a les fosques, en Lluís es va imaginar el gorjablanc ben lluny, enfilat als arbres daltres pobles, sobre teules desiguals, marrons i grogues, de masies. Lluny de les teulades vermelles, rectes i brillants de les cases de la urbanització de Sorrabonica, lluny dels jardins i les piscines i les parets noves i primes. I va pensar en la bola de carn, sola, sota el roure. I va pensar en el gos dels Hernández, que vivien tres cases més enllà. El va veure que la trobava, excitat. Que en menjava, movent aquella cua dues vegades més llarga que les seves potes diminutes. Que es moria, cargolat. Després, va veure una munió de gats salvatges. Gats salvatges que feien un festí amb la bola de carn. Estripant-la i roncant-se els uns als altres, com lleons, menjant-se-la cadascun al seu racó. Tots morts. El jardí, un escampall de gats morts i carn picada. També va veure en Quim que trobava la bola. No se la menjava, només lagafava i lobria encuriosit. Els ditets empastifats de carn picada i de pols blanca sostenint lentrepà del berenar.