Escriure
STEPHEN KING
ESCRIURE
MEMÒRIES DUN OFICI
Traducció de Martí Sales
Títol original: On writing. A memoir of the craft
© 2000 by Stephen King
Publicat dacord amb lAutor c/o The Lotts Agency, Ltd.
Primera edició: octubre del 2018
© de la traducció: Martí Sales, 2018
Aquesta traducció ha obtingut el certificat de qualitat MBK
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de l'ebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Preàmbul primer
Preàmbul segon
Preàmbul tercer
C.V.
QUÈ ÉS ESCRIURE
CAIXA DEINES
ESCRIURE
Viure: una postdata
Primer afegitó: Porta tancada, porta oberta
Segon afegitó: Una llista de llibres
Lhonestedat és la millor política.
MIGUEL DE CERVANTES
Els mentiders triomfen.
ANÒNIM
NOTA DE LAUTOR
Si no sindica el contrari, tots els exemples de prosa, bons i dolents, són del mateix autor.
NOTA DEL TRADUCTOR
Quan mha semblat que el lector hi sortiria guanyant, he substituït els exemples originals per exemples catalans.
PREÀMBUL PRIMER
A començament dels noranta (potser era el 1992: costa recordar quan tho passes bé), vaig entrar en una banda de rock and roll feta bàsicament descriptors. Els Rock Bottom Remainders eren locurrència de Kathi Kamen Goldmark, publicista del món del llibre i música de San Francisco. Al grup hi havia Dave Barry a la guitarra solista, Ridley Pearson al baix, Barbara Kingsolver als teclats, Robert Fulghum a la mandolina i jo a la guitarra rítmica. També hi havia un trio de noies que canten, com les Dixie Cups, i eren (normalment), la Kathi, la Tad Bartimus i lAmy Tan.
En principi el grup el vam fer per tocar només dos concerts a la Convenció de Llibreters Nord-americans, riure una estona, recuperar durant tres o quatre hores la nostra joventut malaguanyada i reprendre les vides per separat.
No va anar així, perquè la banda mai acabava de separar-se. Vam descobrir que ens agradava massa tocar plegats per deixar-ho estar, i amb un parell dincorporacions al saxo i a la bateria (a més del nostre guru musical, lAl Kooper, que va ser lànima del grup al començament de tot), sonàvem prou bé. Hauries pagat per veurens. No gaire, no tant com per veure els U2 o la E Street Band, però potser sí el que els més veterans en diem quatre xavos. Vam anar de gira, vam escriure un llibre sobre lexperiència, la meva dona feia fotos i ballava quan en tenia ganes, que era força sovint, i seguim tocant de tant en tant, de vegades com a The Remainders, de vegades com a Raymond Burrs Legs. Els components varien el columnista Mitch Albom ha substituït la Barbara als teclats i lAl ja no toca més amb el grup perquè ell i la Kathi no es fan però el nucli el continuem formant la Kathi, lAmy, en Ridley, en Dave, en Mitch Albom i jo, més en Josh Kelly a la bateria i lErasmo Paolo al saxo.
Ho fem per la música, però també per la germanor. Ens caiem bé i de vegades ens ve de gust poder parlar de la nostra feina de debò, la feina de debò que la gent sempre ens diu que no deixem. Som escriptors i mai no ens preguntem don traiem les idees: sabem que no ho sabem.
Una nit, mentre menjàvem cuina xinesa abans dun bolo a Miami Beach, li vaig preguntar a lAmy si hi havia alguna pregunta que no li haguessin fet mai durant el torn de preguntes que sobria després de gairebé qualsevol xerrada descriptors, aquella pregunta que no pots respondre mai quan ets davant dun grup de fans meravellats per la presència de lautor i fas veure que no et poses els pantalons primer un camal i després laltre com tothom. LAmy va fer una pausa, rumiant-ho amb molta atenció, i llavors va dir:
Ningú no pregunta mai pel llenguatge.
Li estic profundament agraït: estic en deute amb ella per haver-mho dit. Feia un any o una mica més que em rondava la idea de fer un llibret sobre escriure, però no tirava endavant perquè no em creia les pròpies motivacions: per què volia escriure sobre lescriptura? Què em feia pensar que hi tenia alguna cosa rellevant a dir?
La resposta fàcil és que algú que ha venut tants llibres de ficció com jo deu tenir alguna cosa interessant a dir sobre escriure, però la resposta fàcil no sempre és lencertada. El Coronel Sanders venia un fotimer de pollastre fregit però no estic del tot segur que la gent volgués saber com ho feia. Per ser prou arrogant per explicar-li a la gent com ha descriure, havia de tenir una raó més bona que la meva popularitat. O dit duna altra manera, no volia escriure un llibre, encara que fos curt com aquest, que em deixés amb la sensació de ser un altre torracollons del món de la literatura o un altre pocapena amb ínfules transcendentals. Ja nhi ha prou, daquests llibres i daquests escriptors al mercat, gràcies.
Però lAmy tenia raó: ningú no pregunta mai sobre el llenguatge. Els ho pregunten als DeLillos i als Updikes i als Styrons, però no als escriptors populars. I malgrat tot, a nosaltres els picapedrers també ens importa el llenguatge, a la nostra manera humil, i ens apassionen els rudiments de lofici dexplicar històries en paper. El que segueix és un intent de deixar per escrit, breument i amb senzillesa, com vaig aprendre lofici, què en sé ara i com es fa. És sobre una feina quotidiana. És sobre el llenguatge.
Aquest llibre està dedicat a lAmy Tan, que em va donar, duna manera molt planera i directa, lempenta per escriurel.
PREÀMBUL SEGON
Aquest llibre és curt perquè la majoria dels llibres sobre escriptura estan plens de disbarats. Els escriptors de narrativa, servidor inclòs, no entenen gaire el que fan, ni per què funciona quan és bo ni per què no quan és dolent. Vaig pensar que com més curt fos el llibre, menys disbarats hi hauria.
Una excepció remarcable a aquesta regla dels disbarats és The Elements of Style, de William Strunk Jr. i E. B. White. Hi ha molt pocs disbarats detectables, o gens, en aquest llibre (esclar que és curt: té vuitanta-cinc pàgines, és molt més curt que aquest). Ara mateix us diré que tot aspirant a escriptor hauria de llegir The Elements of Style. La regla número 17 al capítol titulat «Principis de composició» és: «Treu les paraules supèrflues». Intentaré fer-ho.