Portadeta
Fèlix Edo Tena
El guardià de les trufes
Barcelona / LEspluga de Francolí
2016
Crèdits
COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 8
Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo, Joan Frigolé,
Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas
Director: Jordi Llavina
Primera edició: octubre 2016
© del text, Fèlix Edo Tena, 2016
© Imatge de la coberta, Mas de Forès de Baix (Benassal, Alt Maestrat)
(Foto: Ignasi Llopis, 2016.)
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
MUSEU VIDA RURAL
Carretera de Montblanc, 35
43440 LEspluga de Francolí
www.museuvidarural.cat
Disseny de la coberta: Estudi Tere Moral
Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.
Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament
prohibides, sense lautorització per escrit dels titulars del copyright,
la reproducció total o parcial incloent-hi la reprografia
i el tractament informàtic i la distribució dexemplars daquesta edició
mitjançant lloguer.
Dedicatòria
A mon pare i a ma mare, que provenen,
literalment, dun altre món.
Entradeta
Làvia Marieta ho menja tot amb pa.
Les figues, els albercocs, els préssecs, els menja amb pa. El raïm, el menja amb pa. Si rosega quatre avellanes, una nou, una ametlla, una castanya o una pansa, hi posa pa. Amb la confitura, amb el torró, amb un dolç qualsevol, hi fa passar una crosta de pa. Si beu un vaset de vi ranci, hi mulla una galeta. De petits, quan anàvem a dinar a casa seva, al carrer Estret, i ens oferia el pa de pessic, en lelaboració del qual excel·leix, ens deia:
Poseu-hi una mica de pa, una mica...
Aquesta apetència de pa em fa pensar en la vida antiga, quan a les masies la base de lalimentació era el pa gairebé exclusivament.
JOSEP PLA, El quadern gris
Vent de ponent
La carrasca estava esqueixada per limpacte dun llamp, i els trossos de fusta romanien escampats sobre la malesa. Mates de romer i de timó, argelagues en plena exuberància floral i carrasques joves pleníssimes de les primeres bellotes. Dinàmica i moviment vegetals en consonància amb la cantadissa excitada de caderneres, de gafarrons i de verderols. Lacompanyava un xiquet de nou anys, tots dos al voltant de les restes mutilades de larbre. El vell es va dirigir a un tronc podrit i, aixecant-lo per un costat, va mirar-ne linterior i hi va veure alguna cosa. Observà durant el temps necessari labeller amb desenes dobreres en plena faena, i també els receptacles blanquinosos dels polls i els grossos borinots.
Vine.
El xiquet shi va acostar, parant atenció al moviment sonor del continu zumzeig.
Veus aquella que té unes línies roges?
Sí.
És la mare, la reina.
Lhome havia portat una caixa de fusta que tenia una obertura en forma de cercle. Amb un sac tapà la part superior del tronc, col·locat per baix sobre el forat de la caixa, i començà a donar-hi cops. El xiquet shi apropà una mica més.
Passen duna banda a laltra? va dir.
Sí. El més important és que hi entri la mare.
El xiquet va assentir.
I quan acabem hem de portar la caixa lluny perquè no hi torni; així començarà un nou rusc.
La impressió més immediata era que lhome havia fet això des de feia tant de temps que coneixia tots els secrets dispersos que es podien presentar i fer servir. Un cop la caixa era plena i tancada amb les noves inquilines a dintre, agafaren del tronc uns trossos de bresca. Al final de la llarga vesprada lavi i el nét van asseures sobre una pedra que era al costat dun brollador natural daigua, i després de fer uns quants glops començaren a xuclar la dolça mel. Sota el sol del capvespre sestava fresc i a certa distància podia sentir-se com xuclaven, i de tant en tant, també, les escopinades de restes de matèria orgànica. I la coïssor duna picada dabella al braç no era suficient per alterar-ho.